ALLS CUITS MAI COUEN

La fragilitat és allò que s'ha d'amagar bé per a que no et vencin. Sovint, alguns més que altres, ens mostrem amb massa transparència davant les persones, destapant sense adonar-nos els nostres defectes.

El gran públic, no ha de saber mai quins són els nostres punts febles, ni posar-los a l'abast l'arma que esguinzi el nostre ser.

Hom no és dur o fràgil, hem de partir que l'ésser está format per facetes dèbils i per tant profanables i d'altres més dures, intocables.

Allò que és fràgil, allò que es trenca no dóna seguretat. Sempre busquem la bona qualitat, ningú comprarà un objecte que no pugui utilitzar amb fiabilitat.

És per això que no hem de sucumbir al desig de mostrar-nos al complet. Per fort que es torni un vincle, per ganes de compartir que tinguem, mai hem de despullar la nostra ànima al cent per cent. Fer això, crea a la llarga un estat d'insatisfacció i de dubte, a ningú li agrada perdre la identitat i sentir-se vulnerable.

No es tracta doncs ( per a possibles mal-interpretacions) de esdevenir éssers intractables, orgullosos i sobervis, sinó de no caure en la temptació (i això sona molt bíblic!) de mostrar les nostres esquerdes, encara que en un primer moment això ens alleugi algun malestar.

No destapem l'última nina rusa...



PD. Segon post que faig. Per avui ja n'hi ha prou... Em mereixo una cervesa :)

Etiquetes de comentaris: deliris mentals, escrits, fragilitat, vida

Avui he despertat amb una sensació extranya, estava contenta i nostàlgica alhora.

M’he posat a mirar fotografies de quan era petita. Meves, amb el meu germà, amb els meus pares.

Moltes m’han fet somriure.

Aquelles excursions per indrets perduts de la catalunya romànica…

I és que a pesar de tot, m’agrada el que he viscut i com ho he viscut.

No podria haver estat millor, gràcies.

Resulta que els dimarts he de passar aprop d’on vius .

No és per gust, sinó que resulta que és el camí més curt que se’m acut per arribar a la meva destinació.

No amagaré que algun cop he fet una mica més de camí per tal de no passar-hi, però finalment li he tret importància i he acabat caminant per sota el balcó mateix de casa teva.

Sempre he estat conscient de que ens podiem trobar si franquejava la teva zona. Com també podia ser que no coincidicim mai.

Llavors quan m’acosto a l’indret, fixo la mirada endevant i camino amb agilitat. Prefereixo, si ets per allà, no adonar-me’n. És trist, però és així.

Però dimarts al vespre estaves a l’altre costat de del carrer passejant el gos més maco del món. No et vaig veure gaire bé perque vaig fixar la mirada endevant i vaig continuar caminant.

Potser canvio de ruta, qui sap...

Etiquetes de comentaris: escrits, personal

- És molt maca….Ahir, sopant, portava la bata i els cabells esbalotats, i tot i així estava guapa.

Molt sensual, tenia la meva Brigette Bardot particular sopant a casa…

- Aja….

- Tot d’una es va aixecar vinclant el seu cos cap a mi, amb elegància, al més pur estil de Greta Garbo i em va besar amb aquells llavis molsuts … semblants als de la… si aquella que… la Danielle Fishel!

- I després? No va passar res més Adonis?

- Sí, em va prémer la mà i em va mostrar el seu coll d’Audrey Hepburn perquè li besés. I ens en vam anar al llit, me la volia menjar. I ella suspirava, ufff quins suspirs, els de la Jane Birkin, recordes?
Que et sembla?

- Què t'hauré de matar per haver-te ficat al llit amb la meva dona.

Sempre he trobat molt càlida la Diada de Sant Jordi.

Perquè tant si tens parella com si no sempre cau alguna rosa.

Perquè no hi ha res més bonic que una pare regalant una rosa a la seva filla a les 7 del matí.

Perquè llavors en reps una altra que no te la esperaves i que et dibuixa un somriure durant tota la tarda.

I perquè en pots comprar tantes com vulguis i regalar-ne a tort i a dret .

Perquè totes les noies van cofoies amb les seves roses.

Perquè els nois tenen la oportunitat de la seva vida per iniciar-se a la lectura ( a què espereu!?)

Perquè veus un avi que va a la paradeta de bon dematí a comprar la rosa que porta 50 anys regalan-li a la mateixa persona, i penses, com pot ser?

I que collons…. Perquè és l’altra diada de Catalunya!

embolicada amb paper de plata.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

Etiquetes de comentaris: san jordi

Aquesta cançó és una maravella.
És una metàfora sobre la solitud humana explicada a través de la història d'un comandant, Yuripuskas, que es troba al fons del mar en el seu batiscafo monoplaça.
Aquesta cançó melancòlica és un viatge al interior d'un mateix.

"...Ratlles de sol travessen
blaus marins
ses algues tornen verdes
i brillen ses estrelles
que ja s’ha fet de nit
i es plancton s’il.lumina
i canten ses balenes
a trenta-mil quilòmetres d’aquí.."

Etiquetes de comentaris: antonia font, batiscafo katiuscas, musica, youtube

Etiquetes de comentaris: cares, dibuix, smile

Avui m’he trobat per casa amb una entrevista a un tal Jean-Claude Kaufmann (Jean-Claude típic nom francès) , un sociòleg de la parella y de la vida cotidiana.

Aquest afirma que “l’amor neix el matí següent”. Que el que passa l’endemà de la primera nit determina el futur de la parella.

Que és el matí següent?

-El primer matí que una parella viu després de passar la primera nit al llit.

¿Un sociòleg estudia això?

-És un matí importantíssim! Aquest matí determina el futur d’aquella parella, i això iflueix en el teixit social. Com a sociòleg, m’interessa molt analitzar que succeeix exactament des de que ambdós obren els ulls, quines reaccions es donen…

I què succeeix?

-Moltíssimes coses! En aquest primer matí, dos universos desconeguts colisionen. Si encaixen, hi ha futur per aquella parella.

I per exemple, quines circunstàncies podrien impedir que encaixessin?

-Si el primer matí al llit, un deixa escapar una ventositat, està dinamitant la viabilitat d’aquella parella. En aquest matí, un pet pot dinamitar l’amor…

Molt bon exemple, molt explícit…

-Hi ha millons de coses que succeeixen en aquest primer matí, millons de negociacions concients i inconcients! D’elles depen que neixi una història d’amor… o que tot quedi en una nit de sexe boig.

Aquí neix l’amor? No en la nit abans?

-Desitjar l’altre és el motor de l’amor ( i és un moment, per cert, que sol donar-se en ocacsió d’una festa). Però és a l’endemà següent quan es forja la posssibilitat ( o no) d’una convivencia amorosa!

I en quins aspectos és fonamenta això?

-He estudiat moltes parelles…Una noia, Juliette, m’explicava que al veure els calçotets Carrefour d’aquell noi va saber que no hi hauria res sòlid entre els dos!

Uns calçotets poden més que l’amor?

-Cada detall, cada gest, és decisiu…En aquell matí un decideix si es veu capaç d’encaixar ( o no) en la seva vida tot allò que va descobrint de l’altre: la rova, els gustos, els hàbits…

Exemples, exemples…

-Una noia, Aghata, va al lababo i descobreix que és horrible, sense calefacció, sense sabó, amb la toballola brutísima, la dutxa molt curta!

Horror.

-Ella és francesa, i això li succeeix a Londres amb John, un noi anglès. I a sobre, ell posa música tecno molt alta i per esforzar li prepara sándwich de llonganissa!

I què va fer Aghata?

-Estava en estat de shock: va sentir impulsos físics de marxar d’allà

No m’extranya…

-Però no va fugir! Es va frenar perquè va pensar que podia perdre l’ocasió de la seva vida: John era tant comprensiu, tant amable amb ella, l’escoltava…! I ella es va esforzar, i va aguantar.

Ajà, però la pregunta és, aquell labavo tenia raó?

-La resposta és: el lavabo gairebé sempre té rao.

Ah, interessant…

-És que una persona es construeix sobre objectes: els objectes no son externs, són una part de nosaltres! Per això, el primer matí descobrim moltes coses de l’altre a través dels seus objectes. I dels seus gests. No hi ha dos persones amb el mateix sistema de gests.

Jo, quan m’aixeco, directe a pixar….

-Bé, això pot ésser bastant universal, pero: deixa la porta oberta o tancada? Es renta primer i després esmorza o al revés?

Bah, són minúcies…

-No ho són! Són microcultures individuals… i xoquen. Colombine tenia la costum d’anar desbullada al lavabo i deixar la porta entreoberta, però Frank de tapar-se i tancar-se. Allà va començar una negociació, un ajust.

Algun altre exemple de microcultura?

-A Juliette li agradava esforzar sentada en una taula ben provista de coses apetitoses, mentre que Peter es rentava les dents a la dutxa i no esmorzava. Ho van descobrir el primer matí, i va ser motiu de fricció.

Que va passar amb Juliette i Peter?

-Están junts, fent cadascú lo seu.

Pel que veig, només el pet és insalvable…

-Al primer matí difícilment es perdona. Però en una parella ja instalada…

Ah, llavors al primer matí estem actuant? Som insincers?

-Escenifiquem, sí… Al llit ens vam motrar desencadenats, però el matí següent ens sentim incòmodes. I la dona surt del llit tement la mirada del home.

Per què la tem?

- Per por a no estar a l’altura de patrons de bellesa física… I sol tapar-se. Però en els meus estudis he descobert una cosa; aquesta mirada matutina masculina no és crítica, no busca defectes, és només una mirada curiosa!

Diría que l’autoestima de la dona és més frágil que la de l’home?

-També comencen avui els homes a tenir por de la mirada de la dona. Això és nou!

Què no soporta un home d’una dona?

-Sentir que ella el busca, que l’agobia.

Què no soporta una dona d’un home?

-Que ell deixi de mostrar-se seductor i atent. Això sol ésser motiu de moltes separacions!

Doni un consell per al primer matí.

-Viviu-lo en present, disfruteu-lo relaxeu-vos, receleu menys de la mirada de l’altre.

Quants dematins necessitem per sentir-nos relaxats de veritat?

-Molts… CONEC casos en que, al tindre la necessitat de defecar el primer matí, la persona coloca una gran bola de paper higènic al vàter per evitar el soroll de “pluf”.

Quin malgast, si manté aquest hàbit…

-Prenem milers de microdecisions que son la base d’un futur “estil conjugal”.

Però com saber si és la mitja toronja?

-L’amor comença si els dos individus es transformen una mica. L’amor és violent!
Et transforma, mata la teva antiga identitat… i és una de nova la que neix. Estàs disposat?

PD: Pol espero un link com déu mana!

Etiquetes de comentaris: entrevista, kaufmann, sociologia

Al Maradona que esnifava les linies del camp, se li afegeix Keith Richards que afirma haver esnifat les cendres del seu pare.

El membre”mòmia” dels Rolling Stones (als que he tingut la sort de veure dues vegades en directe) afirma que en una festa del grup va esnifar al seu pare tot barrejant-lo amb una mica de cocaïna.

Però aquesta no és la primera excentricitat del guitarrista, qui temps enrere va haver de suspendre algun concert a causa d’una convalescència produïda per una caiguda des d’un cocoter.

Tinc entès que farà una aparició a la tercera pel·lícula de Pirates del carib com a pare de Jack Sparrow, del qual, segons el director, n’és l’inspirador.

Aquella Ruby tuesday.... m'encanta!

Etiquetes de comentaris: esnifar, keith richards, musica, rollings

Ella

Mani, m’estimes?

Doncs clar.

I com pots estar-ne segur?

Doncs no ho sé, però ho estic.

Pero jo també podria ser qualsevol altra.

No..

Per què no?

Perquè tu ets la millor.

La millor què?

Doncs la millor noia.

De totes les noies?

Doncs clar.

I com pots saber-ho?

Ho sé i prou.

T’ho sembla

D’acord, m’ho sembla.

Ho veus.

El què?

Que no n’estás segur.

Escolta, que t’has tornat boja o què?

I si mai m’haguéssis conegut?

Llvors què?

Que ara li estaries explicant això a una altra.

No fa falta que ho diguis si no vols escoltar-ho.

No vull escoltar res, vull saber què sents.

Molt bé… Sento … sento que tú ets la millor.

Els teus sentiments. Quins són els teus sentimens?

Doncs jo.... el cor.

I que et diu? : "Oh Mani, és aquella d'allà!?
Exacte.

I tu li dius: Vale, moltes gràcies per la informació, fins la pròxima, adéu!?

Exacte.

I tu fas tot el que et dicta el teu cor?

Bé, ell no diu res, que sé jo!... Simplement, sent.

I ara que sent?

Sent que hi ha algú que s'entesta en fer preguntes estúpides!

Oh va... No m'estàs prenent seriosament.

Lola, però què et passa? Què estàs pensant en deixar-me?

Mmm, no ho sé. Em sembla que ho he de decidir.

Ell

Lola?

Mm?

Si de cop i volta morís, tu que faries?

No et deixaria morir.

Bé, si estigués malalt y sense possibilitat de salvació?

Jo en trobaria una.

Oooh, contesta d'una vegada. Estic en coma i el metge em dona un dia de vida.

Et portaria al mar i et posaria dintre l'aigua: terapia de xoc.

D'acord, però i si em morís de totes maneres?

Pfff, que vols que et digui?

Digues el que et sembli.

Et portaria a una illa i tiraria les teves cendres al vent.

I després?

I jo que sé! Quina pregunta més tonta.

Jo si que ho sé. Després m'oblidaries.

Mai.

Si, itan que si. O no podries seguir vivint. Les primeres semanes estaries molt trista, segurament. Això no és dolent. Tots estan molt afectats i la commoció és general. Tot resulta tan trist i els fas una pena horrorosa a tots. Però llavors pots demostrar-los lo forta que ets en realitat. Quina dona més estupenda, diràn llavors. Quin control que té i no es passa el dia plorant, ni es posa histèrica. I llavors apareixerà aquest noi tant simpàtic, el ulls verds, que resulta que és super sensible, que t'escolta dia rere dia i que es deixa portar on a tu et ve de gust. I li podràs explicar lo malament que et sents i que ara has de cuidar de tu mateixa, que no saps lo que faràs amb la teva vida i bla, bla, bla. Fins que per fi un dia acabaràs amb ell i m'oblidaràs.

Mani.

Què?

Doncs que encara no t'has mort.

Etiquetes de comentaris: cinema, lola, pelis

Setmana Santa ja no és el que era.

De fet, jo mai he estat una asidua a les processons (alguna de girona em vaig empassar).
No em va el rotllo. La gent aquesta amb cucurutxus al cap, sincerament, em fan por.
I després veus passar la creu aquella i que si flors i més cucurutxus i més flors, i creus i espelmes, ciris, estampetes....
Que et fots depre de cop, i treus els klinexs del bolso.

Avui he anat al gimnàs. Més pler que mai. Es veu que amb tant de bunyol hi ha hagut alarma social i tots a la cinta a córrer, que avui no si cabia!!
Demà no hi pujaré, que segur que està ple de gent que vol "cremar" la mona.

A si! El ram (que ja fa dies d'això). De petita si que el fèiem el ram. Ara ja no.

I per continuar amb aquesta tradició, disabte em vaig fotre un entrecot de 3 parells de ....

Com que no he fet res de lo anterior. La Semana Santa s'ha reduït a sortir de marxa.
També m'he trobat molts "penitents" a les discoteques, que com jo es perdonaven els pecats amenitzant-ho amb una mica de ball. Tot plegat m'ha fet pensar que la Semana Santa s'hauria de modernitzar.
Les tradicions m'encanten, però el món està canviant, i s'han de readaptar.

Avui recomano això d'en gatot.

Etiquetes de comentaris: escrits, gatot, setmana santa

Hi hauria 3 tipus de persones: les que transmeten, les que no transmeten i les que desconeixes.

Per suposat, qui pot estar a la llista de persones que transmeten per algú, pot estar a la de persones que no transmeten per algú altre. Així doncs cadascú otorgaria una de les dues primeres categories a tota aquella gent que coneix, i la tercera per allò que encara ha de descobrir.

Cap de les llistes seria innamobible. Així doncs, algú que no et transmet res podria passar a transmetre’t coses, ja sigui perquè no t’hi havies fixat o perquè no hi havies parlat prou.

Les persones que transemeten prenen vida per elles mateixes, no necesiten de context, no necesiten d’una bona pel·lícula, o d'un bon restaurant per fer-te passar una bona tarda.

I llavors…

El miracle es produeix quan algú de la tercera llista passa, sense que te’n adonis, de manera inesperada a formar part de la primera.

Etiquetes de comentaris: escrits

Trencar el silenci

Acostumada a tota mena d’adversitats

Engarjolada roman la meva voluntat

Menyspreant del món les niemetats.

Per ser més d’un cop despullada ha escarmentat.

Ser presonera no la fa més valuosa

Ans és esclava de la covardia (se n’ha adonat!)

I aquesta vegada cridarà tempestuosa

Ja n’hi ha prou d’aquesta agonia!

De les entranyes en sortirà ofanosa

Més, qui de parlar la priva?

Lliscarà de mi com una sopa apetitosa

Per esdevenir bomba explosiva.

Etiquetes de comentaris: escrits, poesia, silenci, trencar, voluntat

Després de passar tot el dia sota el sol treballant, arribaves a casa i et feies la bossa.

Et feies la bossa per anar al gimnàs a donar cops a un sac de boxa.

Pantalons curts, guants i un bucal.

Patades, cops de puny i gotes de suor esverades.

D’altres guarnits com tu també jugant.

Jo també hauria de buscar una manera de descarregar la tensió que acumulo durant el dia. Un sac em sembla una bona idea.

Abans el veia un esport violent, ara el veig gratificant i terapèutic. (El yoga no fa per mi)

Candela, a mi també em va la canya. ;)

PD1: Ahir vaig anar a veure 300. No em va agradar.

PD2: L'Emma V. va penjar un post al Blog de la Uni recordant-nos que ja té un any!

Etiquetes de comentaris: 300, boxa, cinema, lethal industrials