Vols fer un viatge als núvols?
1 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 29 de gener 2006 @ les 9:02 p. m..
Se você disser que
eu desafino, amor
Saiba que isso em mim
provoca imensa dor
Só privilegiados têm ouvido
igual ao seu
Eu possuo apenas
o que Deus me deu
Se você insisted em classificar
meu comportamento de antimusical
Eu mesmo mentindo
Devo argumentar
Que isto é bossa nova
Que isto é muito natural
O que você não sabe
nem sequer pressente
é que os desafinados
também têm um coração
Fotografei você
na minha Rolleyflex
Revelou-se a sua
enorme ingratidão
Só não poderá falar
assim do meu amor
Este é o maior
que você pode encontrar
Você com a sua música
esqueceu o principal
é que no peito
dos desafinados
No fundo do peito
bate calado
Que no peito
dos desafinados
também bate um coração
BEBEL GILBERTO & GEORGE MICHAEL - Desafinado
Si em diu que desafino, amor, vull fer-li saber que em causa un gran dolor.
Només els privilegiats tenen una oïda com la seva. Jo només exposo
Jo només exposo el que Déu m'ha donat.Si insisteix en classificar el meu comportament d’antimusical, mentint li he d’argumentar :Què això és bossa nova, què això és molt natural.
El que vostè no sap, és que els desafinats també tenim cor. El vaig fotografiar amb el meu Rolleyflex. Això exposa la seva enorme ingratitud
Només a vosté no li està permès parlar d’aquesta manera del meu amor.
Doncs aquest és millor del que vosté podrà trobar.
Amb la seva música olbidà que el més important
És que en el pit dels desafinats, en el fons del pit batega silenciosament...
Que en el pit dels desafinats també batega un cor.
A poques setmanes de fer anys noto que la vida m’està passant volant. Què se n’ha fet d’aquella nena innocent que només pensava en què seria de gran? Que se n’ha fet de la nena?
I es que faig un Flash Back i em venen al cap un munt d’imatges viscudes, bones, dolentes o simplement memorables. Dates, dies, moments, que repeteixo dins la meva ment. M’agrada el sentiment de record, m’encanta tenir la capacitat de recordar.
Però llavors m’adono que hi ha vivències acumulatives i vivències aïllades.
Les acumulatives aquelles que l’anterior ha nodrit a la posterior, com per exemple un any cursat, dóna pas a un següent any i així successivament; Fets què es poden repetir al llarg d’una vida com els dinars familiars, aniversaris, sopar amb els amics,...
Les aïllades són vivències les quals s’han esdevingut en la meva vida en un moment donat i de forma inesperada i han fugit d’aquesta de la mateixa manera. Aquelles que no pots viure perquè van ser i ara ja no són.
I m’agrada recordar-les totes, les aïllades i les acumulatives, i les bones més que les dolentes.
I llavors penso, que són moltes i que per això tot ha anat tant ràpid, i vull que continuï així, que em succeeixis coses que ja m’han succeït i què se n’esdevinguin de noves.
És fantàstic.
I es que faig un Flash Back i em venen al cap un munt d’imatges viscudes, bones, dolentes o simplement memorables. Dates, dies, moments, que repeteixo dins la meva ment. M’agrada el sentiment de record, m’encanta tenir la capacitat de recordar.
Però llavors m’adono que hi ha vivències acumulatives i vivències aïllades.
Les acumulatives aquelles que l’anterior ha nodrit a la posterior, com per exemple un any cursat, dóna pas a un següent any i així successivament; Fets què es poden repetir al llarg d’una vida com els dinars familiars, aniversaris, sopar amb els amics,...
Les aïllades són vivències les quals s’han esdevingut en la meva vida en un moment donat i de forma inesperada i han fugit d’aquesta de la mateixa manera. Aquelles que no pots viure perquè van ser i ara ja no són.
I m’agrada recordar-les totes, les aïllades i les acumulatives, i les bones més que les dolentes.
I llavors penso, que són moltes i que per això tot ha anat tant ràpid, i vull que continuï així, que em succeeixis coses que ja m’han succeït i què se n’esdevinguin de noves.
És fantàstic.
Ja és Nadal!
2 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 25 de gener 2006 @ les 10:48 p. m..
Per fi, tant esperades dates han arribat. Temps de relax i tranquilitat. Absent de preocupacions/obligacions.
Començo vacances (22 dies; més que el Nadal) i no penso fer brot.
Demà de rebaixes ( potser arribo a les terceres), després cap a Barcelona a passejar, i demà passat també i l'altre i l'altre.
Res, avui és un dia perfecte, un dia ple d'ilusions, amb moltes prespectives.
Després de lo dolent, lo bo s'assaboreix molt millor!! Així ho espero.
Fins aviatt.
*Aquest post no fou escrit amb la intenció de fer enveja.
Començo vacances (22 dies; més que el Nadal) i no penso fer brot.
Demà de rebaixes ( potser arribo a les terceres), després cap a Barcelona a passejar, i demà passat també i l'altre i l'altre.
Res, avui és un dia perfecte, un dia ple d'ilusions, amb moltes prespectives.
Després de lo dolent, lo bo s'assaboreix molt millor!! Així ho espero.
Fins aviatt.
*Aquest post no fou escrit amb la intenció de fer enveja.
Cuando menos te lo esperas
0 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 24 de gener 2006 @ les 10:31 p. m..
AaaaaaaaaahhhhhhhhHHHHH!!
0 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 23 de gener 2006 @ les 8:41 p. m..
No és en Homer, sóc jo, aquesta tarda quan he arribat a casa després de passar-me la jornada com una rata de biblioteca.Saturació, kit-kat please, give me a kit-kat...
El fantasme de l'ópera
3 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 20 de gener 2006 @ les 1:44 p. m..
Amb unes ganes icreibles de anar-la a veure, a la que va sortir a la cartellera, vaig arrossegar la meva mare fins al cine per anar a veure aquesta pel·lícula (musical).Les crítiques eren força dures, bé com sempre quan s'innova amb alguna cosa que algunes persones tenen com en un pedestal de manera s'agrada. I es que els canvis no agraden.
I això de fer una pel·lícula pels volts del segon mileni d'una obra que portava moltíssims anys en cartellera... Què es pensaven que destrossarien l'obra? Les versions estàn bé per comparar.
Doncs cap al cine i no se'n parli més.
Em va encantar, era la primera vegada que la veia, n'havia sentit a parlar molt, però no em podia imaginar que fos tan fabulosa. Tinc ganes de veure-la en escena un dia...
El cas es que em vaig enamorar del fantasma, i es clar, vaig pensar, de que t'has enamorat si ni tan sols se li veu la cara... però em va agradar tu i què hi farem?
Doncs quan vaig arribar casa, conecto l'internet per buscar fotografies de l'actor que feia de fantasma, i per sorpresa meva... era un actor guapissím.
El paper del fantasma, que representa que és un home amb la cara desfigurada, l'interpretava un home amb molt d'allò... com és diu... "sex apple".
Fent les meves deduccions... és clar que tenia crítiques la película, posant un home guapíssim que amb prou feines sap cantar a fer de fantasma de la opera...
(Quin home!!! )
Bé aquí hi ha una de les cançons de la obra:
CRISTINE
In sleep he sang to me,
in dreams he came
that voice which calls to me
and speaks my name
And do I dream again?
For now I find
the Phantom of the Opera is there
-inside my mind
PHANTOM
Sing once again with me
our strange duet
My power over you
grows stronger yet
And though you turn from me,
to glance behind,
the Phantom of the Opera is there
-inside your mind
CHRISTINET
hose who have seen your face
draw back in fear
I am the mask you wear . .
PHANTOM
It's me they hear . . .
BOTHY
our/my spirit and your/my voice,
in one combined:
the Phantom of the Opera is thereinside your/my mind . . .
OFFSTAGE VOICES
He's there, the Phantom of the Opera ...
Beware the Phantom of the Opera ...
PHANTOM
In all your fantasies,
you always knew
that man and mystery
CHRISTINEwere both in you
BOTH
And in this labyrinth,
where night is blind,
the Phantom of the Opera is there/here
inside your/my mindSing,
my Angel of Music!
CHRISTINE
He's there, the Phantom of the Opera ...(She begins to vocalise strangely, her song becoming more and more extravagant.)
Definició dels 10 min avans d'un examen....
1 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 17 de gener 2006 @ les 12:24 p. m..
Repàs histerico-compulsiu i infructuós dels apunts.
Cuando el reto supera al sujeto
1 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 16 de gener 2006 @ les 9:44 p. m..
No heu tingut ganes a vegades de engegar-ho tot a pastar fang? De llençar-ho per la borda? De fer “borron y cuenta nueva”?
I és que la esperança té un límit, fins i tot la il·lusió té un límit.
Quan dones i dones i al final no reps res, i això es pot aplicar a moltíssimes coses, relacions, feina, “estudis”...
No hi ha res més decepcionant com veure hores de feina que no donen el seu fruit.
Amb l’examen al davant he recordat allò que sempre em diuen “Llegeix-lo tot de dalt a baix i comença per allò que sàpigues fer”. Doncs mai havia caigut en la possibilitat de no trobar allò que sabia fer. De quedar-me “empanada” mirant els enunciats i dir-me a mi mateixa: Emma, què és allò què saps fer de tota aquesta parrafada? Res? No, res no, però ara mateix no se’m acut ...
En fi, una altre punxa que se’m clava al peu i m’impedeix caminar per unes hores, però la propera ja no farà tan de mal, doncs m’estic immunitzant.
Agafar-s’ho amb més tranquil·litat, però sense pesimonia és la conclusió de la reflexió d’avui. Donar el màxim de tu mateix però sense passar-se. I si així no va bé, retirar-se.
Però no em podré dir mai que no ho vaig intentar. :)!
I és que la esperança té un límit, fins i tot la il·lusió té un límit.
Quan dones i dones i al final no reps res, i això es pot aplicar a moltíssimes coses, relacions, feina, “estudis”...
No hi ha res més decepcionant com veure hores de feina que no donen el seu fruit.
Amb l’examen al davant he recordat allò que sempre em diuen “Llegeix-lo tot de dalt a baix i comença per allò que sàpigues fer”. Doncs mai havia caigut en la possibilitat de no trobar allò que sabia fer. De quedar-me “empanada” mirant els enunciats i dir-me a mi mateixa: Emma, què és allò què saps fer de tota aquesta parrafada? Res? No, res no, però ara mateix no se’m acut ...
En fi, una altre punxa que se’m clava al peu i m’impedeix caminar per unes hores, però la propera ja no farà tan de mal, doncs m’estic immunitzant.
Agafar-s’ho amb més tranquil·litat, però sense pesimonia és la conclusió de la reflexió d’avui. Donar el màxim de tu mateix però sense passar-se. I si així no va bé, retirar-se.
Però no em podré dir mai que no ho vaig intentar. :)!
PD. Aquí teniu aquesta foto, així es com hauria de ser la vida.
Sentiment inexplicable
1 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 15 de gener 2006 @ les 2:02 p. m..
Sé què no em pots veure com una amiga, però per mi és molt important que no desapareguis de la meva vida, perquè llavors sento que he perdut la partida. Pren el temps que et faci falta però no te’n vagis.
Segueix present, fes sentir que encara et tinc, que res no ha estat en va.
És molt dur haver de marxar, assimilar que ja no existeixes i per això vull tornar, d’una altra manera però vull tornar.
Et vull explicar com em va, les meves vivències i vull que m’escoltis, vull tenir-te a prop però no massa.
Vull saber com et va, que m’expliquis les teves vivències, escoltar-te, vull que em tinguis a prop, però no massa.
Vull que ens mirem als ulls i ens diguem que ens sentim plens, que no ens fa falta altre cosa.
Vull que em vegis com una amiga. Vull un punt i final per començar una nova frase de diferent temàtica.
Et necessito, però de diferent manera.
Segueix present, fes sentir que encara et tinc, que res no ha estat en va.
És molt dur haver de marxar, assimilar que ja no existeixes i per això vull tornar, d’una altra manera però vull tornar.
Et vull explicar com em va, les meves vivències i vull que m’escoltis, vull tenir-te a prop però no massa.
Vull saber com et va, que m’expliquis les teves vivències, escoltar-te, vull que em tinguis a prop, però no massa.
Vull que ens mirem als ulls i ens diguem que ens sentim plens, que no ens fa falta altre cosa.
Vull que em vegis com una amiga. Vull un punt i final per començar una nova frase de diferent temàtica.
Et necessito, però de diferent manera.
Tens presa.
El despertador ha sonat a l’hora, però tu l’has apagat i com si res has arreplegat el somni deixat a mitges. Després has obert els ulls i has sentit silenci, has fet un bot fora al llit i has ensopegat amb les sabates arrenglerades que la mare sempre et diu que endrecis. L’habitació fa pena, li cal una neteja.
Sortint al carrer, el cel entrenyinat, olor a clavegueram, degoteig a les façanes,. Amb la roba a mig posar i un bitllet arrugat a la mà, camines a pas lleuger cap a l’estació.
Merda! Marxa el tren davant els teus nassos, l’andana és buida, t’han faltat un parell de segons, “maleït desperador”.
L’home de la bosa kaki no para de mirar-te, porta unes ulleres grosses passades de moda, i uns pantalons curtíssims que li ballen. Desvies la vista. Penses que tu vas millor vestida i això que només has tingut 5 minuts per fer-ho.
Puges al tren, novetat. Cares noves i sempre noves, no s’acaba. Fa molta calor, busco desesperadament el termòstat de la calefacció. Merda! No estàs a casa. Les cames et suen. Et despulles, deixes les pells a la repisa del vagó. T’asseus i dorms.
“... i trens regionaaaals, i ferrocarrils de la generalitaaat!”
I despertes amb aquella veu seductora de grabació, i repeteixes: regionaaaalss, amb veu encara més provocativa.
Baixes del tren: Ready, steady, go!!! Comença la cursa, tens presa, arribes tard a l’acadèmia. El cap et treballa a la velocitat de la llum, has de ser àgil.
T’ubiques a la fila de la quarta màquina de bitllets, penses que avançaràs més per allà.
La circulació és densa, retencions, fas zigazagues entre la gent.
Un segon suposa perdre el tren, el metro. No tens temps per cordar-te la sabata.
“...pip pip pip pip ..” i cap dins, ja hi ets, t’ha anat de poc. Avui no calia que et dutxessis. Perquè fas una fila...
Arribes a la teva parada, avui el metro ha anat més lent o percepcions equivocades...
Camines i camines pel laberint subterrani...
Agafes aire de l’intramón, tot pujant les escales
El retens....i l’expulses....
Olor a combustible... i llum.
Dones tres voltes sobre teu mateix, potser la paret més pròxima és a 200 metres, et sents petit però t’agrada, t’encantes amb l’entorn, no t’ha servit de res anar tant ràpid, però coi!!! Ets al mig de Barcelona i t'encantes...
Forat a la meva ànima
0 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 11 de gener 2006 @ les 8:51 p. m..
Camino carrer avall d'una sola direcció
Amb una posició nocturna
Fora, en terra de ningú.
El càstig a vegades no sembla atacar al crim.
Sí, tinc un forat a l'ànima
Però he après una cosa
Per cada carta escrita,
n'hi ha una altra de cremada.
Diga'm com serà aquesta vegada.
S'ha acabat, s'ha acabat,
perquè estic apagant la flama.
Fes un volt fora de la teva ment.
Explicam com es sent ser
aquell que gira el ganivet dins meu.
Mirat i veuràs que no hi ha res aquí noial,
perquè hi ha un forat a la meva ànima que
m'ha estat matant.
És un lloc on no pot creixèr cap jardí.
Hi ha un forat en la meva ànima, sí,
hauria d'haver-ho sapigut avans,
perquè el teu amor és com una espina sense rosa.
Estic tan sec com set anys de sequia,
tinc pols per a les llàgrimes.
I estic ple de forats.
(A vegades em sento trencat i no puc arreglar-me)
Sé que hi han hagut tota classe de sabates sota el teu llit,
Ara dormo amb les botes posades però tu encara estàs dins el meu cap,
y alguna cosa em diu que aquesta vegada estic a les últimes llepades.
Perquè s'ha acabat.
He dit que s'ha acabat.
I això m'està tornant boig.
Fes un volt fora de la teva ment.
Explicam com es sent ser
aquell que gira el ganivet dins meu.
Mirat i veuràs que no hi ha res aquí noia,
perquè hi ha un forat a la meva ànima que
m'ha estat matant.
És un lloc on no pot creixèr cap jardí.
Hi ha un forat en la meva ànima, sí,
hauria d'haber-ho sapigut avans,
perquè el teu amor es com una espina sense rosa.
S'ha acabat?
Sí s'ha acabat
I estic apagant la flama.
El verdader BATMAN
4 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 09 de gener 2006 @ les 10:09 p. m..
Ho sento, no he pogut evitar...
Mariachi & the beast
1 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 08 de gener 2006 @ les 8:43 p. m..
Els Devastadors
0 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 07 de gener 2006 @ les 10:17 p. m..
Uns metres més enllà de la casa, l'hàlit suau del capvespre m'empenyi els cabells, ara ja blancs, que en el seu dia, foscos i forts, havien estat amanyagats per unes mans de guerrer ardit. Bé sabia que la imatge d'aquell home restaria present cada un dels dies que em quedaven de vida, com havia succeït fins aleshores, perquè en tots aquells anys no havia pogut oblidar ni el més petit detall d'aquella mirada.
Restava immòbil, i fou la basarda davant la nit la que em féu abandonar aquell promontori abocat al mar i tornar a casa.
Gairebé no havia tret mai els peus de Cefalú, un poble de la costa de Sicília on residia la meva familia des de feia molts anys. Cefalú resguardava al seu interior una bella catedral construïda en temps dels normands. El contrast del mar i la roca feia d'aquell poble un indret captivador, dotat de l'hegemonia dels seus matisos.
L'edat que jo tenia en aquell moment m'impedeix recordar amb exactitud alguns afers que vàrem viure tota la nostra gent, d'altra banda hi ha coses, moments, que recordo amb plena nitidesa.
Pere el Gran havia estat recentment coronat en un poble d'Aragó, casat amb la filla del nostre rei difunt es disposava, segons deien les veus, a recuperar Sicília de mans de Carles d'Anjou, a qui el papat de Roma havia atorgat l'illa.
Recordo els moments que vàrem passar de tensió al poble, sense saber ben bé que passava i amb la incertitud d'un futu pròxim. La presència francessa ens tenia ressentits; dintre nostre residia impacient la còlera. En alguns indrets com ara Palerm, hi hagué revoltes per part dels nadius.
Qui eren aquells homes que desembarcaven a Tràpani, i que arribaven al poble demanant-nos menjar i allotjament? Moltes eren les històries que n'havia sentit: arribaven de nit a les ciutats, quant tothom dormia, en el moment més profund del somni de cadascú. Sequeig, matança. Una paor terrible em recorria el cos només pensar la classe de gent que eren, els pocs escrúpols que tenien. Personatges ferotges amb instints animals, sense ètica.
I per què venien ara a la nostra terra? Cobdícia? Volien dominar el comerç mediterrani. Ara però, calia doncs que tots nosaltres, amb resignació evident, ens poséssim a la seva disposició i que els homes treballessin dur la terra; un tracte benevolent per part nostra que ni de bon tros els era merescut.
Ja portaven asseguts al poble uns quants messos, quan una nit, mentre tornava els ulls a les estrelles, vaig observar una foguera, situada no gaire més enllà de mi. Un grup de guerrers bevien vi i reien com folls; no sé pas encara què els feia embogir d'aquella manera, potser ho féu el vi de la nostra terra, que de ben segur que els plaïa.
Semblaven forts, i vestien robes curtes i avarques de cuir; en un racó al costat de la foguera hi havia unes quantes llances i espases.
- Què hi fa una noia tan maca aquí, a la foscor? -l'esglai em deturà un crit, ell però em tapà la boca amb la mà aspra i gruixuda-. A parer meu hauries de tornar com més aviat millor a casa.
I s'allunyà...L'home de cabellera rossa i indumentària guerrera s'allunyà? No m'ho acabava de creure... No eren aquests els homes a qui tant agradaven les dones? Per quin motiu m'havia deixat marxar d'aquella manera? Per què no m'havia rebatut contra els seu pit i fet qui sap què...
L'endemà vaig tornar al mateix indret, volia que aquelles escapades amb disset anys a la nit fossin un ritual per indagar el màxim d'aquell guerrer. Per sorpresa o potser innocència meva, tot i que aquella vegada havia anat molt més amb compte, em sorprengué el guerrer per l'esquena i em besà als llavis que restaren units als seus.
Hores, dies, mesos, anys que es feien poc per a nosaltres, vells amants sorgits del no res, que estaven mesos sense veuren's a causa de constants lluites amb poblats veïns que encara eren assetjats pels francesos. Però ell sempre tornava a casa dient-me amb alegria i un fort orgull:
- Blanca, els hem vençut a tots! No n'ha quedat cap de viu!
Només en aquell moment m'adonava de tot el que significava per a ell ser un almogàver, vingut de les terres de l'Ebre; no complia tan sols un servei reial, eren infinites coses més que això. Durant aquells anys, però, els almogàvers s'havien acomodat en les nostres terres, formant famílies amb noies sicilianes, motiu de gelosia entre els barons de la terra, que a parer meu no eren ni la meitat d'atrectius que els guerrers. Aquests havien adquirit els nostres costums i molts somiaven ja, un sepeli en algun racó de l'illa.
Fou per això que em sorprengué tant la cirda cap a les terres de Bizanci. Després de tants anys entre nosaltres, els almogàvers partirien amb llurs fills i dones a foragitar turcs. Havia doncs d'abandonar jo aquella terra? La magnífica cala de sorra de Cefalú, la gent que m'envoltava, la meva família, ho havia de deixar tot per acompanyar l'intrèpid a terres desconegudes?
Els ulls se'm negaven de llàgrimes, massa ardor persistia encara entre nosaltres, massa curt que se'ns havia fet el trajecte, massa dies que em faltaven per a completar la vida. Però una vida que fora d'aquell paratge no tenia cap mena de sentit.
Després d'un llarg viatge cap a Messina, que se'm féu etern, m'havia d'acomiadar d'ell i així ho vaig fer. Munions de galeres i naus amb grans estandards amb les quatre barres eren ja preparades per a salpar. I tots aquells homes, milers que n'eren, tots preparats per a ser premiats amb la més merescuda distinció.
Em vaig acomiadar amb una immensa abraçada del guerrer coratjós i valent. Apartà la mirada, no entengué per què no l'acompanyava en la seva travessia.
Mirava a la llunyania, com es movien els rems de les galeres, i sortien de port totes aquelles nauns en direcció cap a l'horitzó.
(2003, Emma)
Algú un dia em feu sentir aquesta cançó i ara no puc parar d'escoltar-la...
Such Great Heights (Postal Service)
I was thinking it's a sign
That the freckles in our eyes
Are mirror images and when we kiss
They're perfectly aligned
And I have to speculate
That God himself did make us
Into corresponding shapes
Like puzzle pieces from the clay
And true, it may seem like a stretch
But it's thoughts like this that catch
My troubled head when you're away
When I am missing you to death
When you are out there on the road
For several weeks of shows
And when you scan the radio
I hope this song will guide you home
They will see us waving from such greatheights"Come down now," they'll say
But everything looks perfect from far away"Come down now," but we'll stay . . .
I tried my best to leave
This all on your machine
But the persistant beat
It sounded thin upon listening
And that frankly will not fly
You will hear the shrillest highs
And lowest lows with the windows down
When this is guiding you home
They will see us waving from such greatheights"Come down now," they'll say
But everything looks perfect from far away"Come down now," but we'll stay . . .
Such Great Heights (Postal Service)
I was thinking it's a sign
That the freckles in our eyes
Are mirror images and when we kiss
They're perfectly aligned
And I have to speculate
That God himself did make us
Into corresponding shapes
Like puzzle pieces from the clay
And true, it may seem like a stretch
But it's thoughts like this that catch
My troubled head when you're away
When I am missing you to death
When you are out there on the road
For several weeks of shows
And when you scan the radio
I hope this song will guide you home
They will see us waving from such greatheights"Come down now," they'll say
But everything looks perfect from far away"Come down now," but we'll stay . . .
I tried my best to leave
This all on your machine
But the persistant beat
It sounded thin upon listening
And that frankly will not fly
You will hear the shrillest highs
And lowest lows with the windows down
When this is guiding you home
They will see us waving from such greatheights"Come down now," they'll say
But everything looks perfect from far away"Come down now," but we'll stay . . .
Resignació...
3 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 05 de gener 2006 @ les 8:06 p. m..
Quan et sents atret per alguna persona pots fer diferents coses:
- La primera, és no fer res, això sol ser improductiu si la altra persona ni tan sols sap que existeixes, i pot ser lent si sí que sap que existeixes. Perquè llavors resulta que tu esperes que sigui ‘’ell’’ qui doni la primera passa... i això és sovint difícil ja que s’hauria ell també de sentir atret per tu i formes part dels millons de persones que hi ha al món en què ell es podria haver fixat, la meitat (sector noies) si suposem inicialment que ell no és de l’altra borera...
- La segona, és la subtilesa, mostrar-li la mà amb un carmel i provar a veure si l’agafa. M’explicaré millor: és tracta de deixar anar frases recurrents que tots tenim en ment per veure quina és la seva reacció. Si es tracta d’una persona transparent aquest mètode és molt bo ja que per fi podrem saber si està interessat en nosaltres, i podrem ‘’atacar’’ o forçar la situació perquè es produeixin esdeveniments... Si es tracta d’un noi: tímid, vergonyós, insincer, aparellat (penseu que no en sabem gairebé res d’ell), la cosa és complica i la nostra confusió creixerà...
- La tercera és posar la 5 del cotxe nou del Bond. Frases com, “què et sembla si quedem un dia per fer un café” ( típic), o bé “què fas algo aquesta tarda” (més típic), tot això introduït amb la frase “ahir em va semblar veure’t”. Llavors el noi pot fer dues coses: marxar corrents (doncs l’hem espantat), canviar de tema (si no sap el que vol), i acceptar. Dintre d’acceptar pot haver-hi la possibilitat (molt i molt remota, ja què parlem de nois ) de què el noi pensi que per fi ha fet una amistat!!
O bé què li pugi l’autoestima de cop, veient com algú s’ha fixat en ell i accedeixi a quedar amb nosaltres de bon grat.
Lo anterior és un exemple fàcil de la vida, que mostra que depèn de com actuem, depenent de com ens mostrem al gran públic arribarem a un lloc o un altre, s’ha de ser ràpid per no caure en el fracàs, però també s’ha de ser intel·ligent per fer en cada moment el que toca (post intel·ligència emocional)
I entre tantes opcions què escollim, ja hi tornem amb el dilema de sempre...
Resignació, sí, resignació...
- La primera, és no fer res, això sol ser improductiu si la altra persona ni tan sols sap que existeixes, i pot ser lent si sí que sap que existeixes. Perquè llavors resulta que tu esperes que sigui ‘’ell’’ qui doni la primera passa... i això és sovint difícil ja que s’hauria ell també de sentir atret per tu i formes part dels millons de persones que hi ha al món en què ell es podria haver fixat, la meitat (sector noies) si suposem inicialment que ell no és de l’altra borera...
- La segona, és la subtilesa, mostrar-li la mà amb un carmel i provar a veure si l’agafa. M’explicaré millor: és tracta de deixar anar frases recurrents que tots tenim en ment per veure quina és la seva reacció. Si es tracta d’una persona transparent aquest mètode és molt bo ja que per fi podrem saber si està interessat en nosaltres, i podrem ‘’atacar’’ o forçar la situació perquè es produeixin esdeveniments... Si es tracta d’un noi: tímid, vergonyós, insincer, aparellat (penseu que no en sabem gairebé res d’ell), la cosa és complica i la nostra confusió creixerà...
- La tercera és posar la 5 del cotxe nou del Bond. Frases com, “què et sembla si quedem un dia per fer un café” ( típic), o bé “què fas algo aquesta tarda” (més típic), tot això introduït amb la frase “ahir em va semblar veure’t”. Llavors el noi pot fer dues coses: marxar corrents (doncs l’hem espantat), canviar de tema (si no sap el que vol), i acceptar. Dintre d’acceptar pot haver-hi la possibilitat (molt i molt remota, ja què parlem de nois ) de què el noi pensi que per fi ha fet una amistat!!
O bé què li pugi l’autoestima de cop, veient com algú s’ha fixat en ell i accedeixi a quedar amb nosaltres de bon grat.
Lo anterior és un exemple fàcil de la vida, que mostra que depèn de com actuem, depenent de com ens mostrem al gran públic arribarem a un lloc o un altre, s’ha de ser ràpid per no caure en el fracàs, però també s’ha de ser intel·ligent per fer en cada moment el que toca (post intel·ligència emocional)
I entre tantes opcions què escollim, ja hi tornem amb el dilema de sempre...
Resignació, sí, resignació...
Als carrer no ha sortit el sol, una cosa et fa sentir viu, maleït despertador...
Obres els ulls mires al teu voltant, esperant que algo hagi canviat, però tot segueix igual que ahir i que demà.
Mentre et despertes i et vas vestint a poc a poc, oblides que no ets feliç. La rutina et mata, vols complir els teus somnis.
Vas esperant que demà serà un altre i que tot allò que vols arribarà. Potser hi ha algú aprop teu esperant-te. I vols parar la roda i sortir d'aquí, però van passant els dies i avui, avui és demà.
El cotxe, el sorroll i el fum... la gent et mira amb cara de cul i no vols viure enmig d'això.
Tu sempre deies que eres diferent però et trobes com tots jugant al mateix joc, on tothom olbida i ja ningú somia.
Però res està perdut si encara n'ets conscient, has de tenir somnis per seguir vivint.
Als carres ha surtit el sol, hi ha una cosa que et fa sentir viu, per poder riure també cal aprendre a plorar.
Vas esperant que demà serà un altre i que tot allò que vols arribarà. Potser hi ha algú aprop teu esperant-te. I vols parar la roda i sortir d'aquí, somies despert que demà serà un altre i que tot allò que vols arribarà. Potser hi ha algú a prop teu que ja marxa.
Obres els ulls mires al teu voltant, esperant que algo hagi canviat, però tot segueix igual que ahir i que demà.
Mentre et despertes i et vas vestint a poc a poc, oblides que no ets feliç. La rutina et mata, vols complir els teus somnis.
Vas esperant que demà serà un altre i que tot allò que vols arribarà. Potser hi ha algú aprop teu esperant-te. I vols parar la roda i sortir d'aquí, però van passant els dies i avui, avui és demà.
El cotxe, el sorroll i el fum... la gent et mira amb cara de cul i no vols viure enmig d'això.
Tu sempre deies que eres diferent però et trobes com tots jugant al mateix joc, on tothom olbida i ja ningú somia.
Però res està perdut si encara n'ets conscient, has de tenir somnis per seguir vivint.
Als carres ha surtit el sol, hi ha una cosa que et fa sentir viu, per poder riure també cal aprendre a plorar.
Vas esperant que demà serà un altre i que tot allò que vols arribarà. Potser hi ha algú aprop teu esperant-te. I vols parar la roda i sortir d'aquí, somies despert que demà serà un altre i que tot allò que vols arribarà. Potser hi ha algú a prop teu que ja marxa.
Res està perdut si encara n'ets conscient perquè avui és demà i encara queden dies!!!
avui és demà...
Josep Tió (ex-membre de Sopa de Cabra)
PD. Per tots aquells que aquests dies en que estem olbigats a ser feliços i a somriure no ho poden manifestar. Aquells que estàn en una fosa i obliden per alguns moments l'essència que porten a dintre, oblidant també el que són i oblidant a la gent que tenen al voltant. Val la pena lluitar, perquè t'adones que la vida val la pena i que pots ser feliç, perquè ets capaç de gaudir de moltíssimes coses!!!
(Aix!! què ja m'he posat sentimental altra vegada...)
Music meaning
1 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 01 de gener 2006 @ les 10:42 p. m..
Quan acariciem un instrument musical anem cercant una resonància, un to que vesteixi
la paraula, el pensament. També succeeix amb la vida. Pasa fins i tot, amb la pell de qui estimem... I en aquella melodia podem percebre els nostres errors i els nostres encerts. En l'acord del seu acompanyament escoltem l'eco que produeix el nostre sentiment.
I trenquem les amarres que ens tenen subjectes al terra, i observem el paisatge des de certa distància. Però desprès quan sobtadament la música para, aterrem i trepitjem l'herba cotidiana i ens adonem que ella també volava.
