ALLS CUITS MAI COUEN

PRINCIPIS I FINALS

Un temps, vaig ser una noia de futur.

Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,

recitar de memòria tot Keats.

Però, entrant en les coves dels adults,

em van caçar i vaig començar a parir

els fills d'un home estúpid i cregut.

Ara m'empleno el vas sempre que puc

i ploro si recordo un vers de Keats.

Una no sap, de jove, que cap lloc

no és el lloc on podrà restar per sempre.

També s'estranya quan no arriba mai

aquell o aquella en qui trobar descans.

Una ignora, de jove, que els principis

no tenen res a veure amb els finals.

Joan Margarit

Etiquetes de comentaris: lluis llach, musica, poema

A vegades havia pogut assaborir grans tiberis durant mesos, d’altres s’havia hagut de conformar amb una mica de gra.

La formigueta començava a estar cansada de buscar i buscar, sabia d’un lloc on tenia tot el peix que volia perquè li ho havia dit una altra formigueta. Allà tenia peix per satisfer-se durant força temps, així doncs, si la formiga anava cap aquell indret, sabia que no hauria de patir més per l’aliment, que viuria satisfeta durant temps.

Tot i així, a la formigueta li agradava molt més la carn, i com que era molt més escassa que el peix a vegades estava setmanes sense menjar-ne. Segurament hi hauria també un indret on la carn seria abundant, però no el conexia. Potser ni tansols existia. Llavors la formigueta va haver de decidir si se’n anava a l’aventura, sabent que potser mai trobaria carn, o quedar-se al paradís del peix.

Sabeu que va triar la formigueta?

Etiquetes de comentaris: escrits, fàbula, formigueta

Per uns breus moments et quedes per sempre allí. El cos torbat i els cabells rinxolats, petges del delicte que hauries comès ahir i avui.

Tens dues confesions a fer, l’una per tu, l’altra és per ell.

Etiquetes de comentaris: felí, pensaments

M’explicava que estava passant un mal moment. Però jo no la veia tant malament, inclús la veia somriure. Més tard m’explicava:

“Ahir no podia dormir, no parava de donar-hi voltes, em sentia infeliç i desgraciada. Vaig engegar la ràdio, feien un programa d’aquells on la gent truca per explicar els seus problemes. Primer va trucar un home que havia perdut a la seva dona i els seus fills en un accident. Després va trucar una dona desesperada perque tenia dos fills drogadictes. I gent i més gent explicant els problemes que tenien. Al sentir-los vaig adonar-me que el meu no era tant important, ni tant “dolent” i vaig adormir-me amb un mig somriure de boca. Ho sé, és molt trist necesitar un reforç d’aquest tipus per no sentir-te tant enfonsada.”

Tenia raó. Era trist, però ben cert. I vaig començar a reflexionar i vaig arribar a la felicitat. I vaig descobrir una constant comparació encara que fos inconscient, amb allò que ens envolta. Som feliços perquè no ens va tant malament com a altres persones? Ens reforcem de les desgràcies amb les desgràcies dels altres? Qui no s’ha dit mai: Podria ser pitjor..

Segurament hi haurà males interpretacions d’aquest post. Tant me fa. És el que em passava pel cap.

Llavors necessitava algú que em digués que la felicitat no era alegrar-se d’allò que tens que no tenen els altres o alegrar-se de l’ausència dels mals que tenen altres, necesitaba que algú em donés una altra definició…

Etiquetes de comentaris: felicitat, pensaments

Hi ha pares i pares; hi ha els excèntrics, els que et deixen en ridícul, els que no es saben vestir, els que criden tot el sant dia, els que t’abandonen, els que prefereixen canviar de cotxe a comprar-te un llibre, els alcoholics, els plastes, els que no es dutxen, els que es separen, etc.

Però els que no soporto són els pares de la nova generació de pares.

M’explico: Són els típics que es pensen que el seu fill ha nascut amb la flor al cul! Que és la criatura més preciosa i intel·ligent del planeta i que hauràn d’autoprotegir-la pels segles dels segles.

Protectors en excés, incrèduls de mena, que es maravellen de les excelències dels seus petits i les expliquen als quatre vents.

Tots haureu vist les típiques converses absurdes entre mares repelents.

- El meu fill ja fa això.

- Ah si? Doncs el meu ja fa això altre.

- Oh que dieu el meu fa això teu, això seu i lo altre.

I després a les estàdistiques d'eduació surt el que surt... en fi.

Però això només és el principi, també ens podem trobar amb el típic cas de mares que porten a nedar el seu fill que té 2 setmanes, que dius, boja! Que fas? Peró si fa dos setmanes que estava en un úter! Però a ells tan els hi fa, que això del contancte amb l’aigua és bo per les criatures. I ja està, ja tens un milió de pares enganxats a la finestra de darrera la piscina i observan les proeses dels seus fills.

- Oh, mireu mireu, com va de ràpid en David!

- A la Cristina el que li agrada és la braça, i té molta habilitat.

- Molt bé Jaume, molt bé! ( i aplaudeix si cal i crida també)

- Si si, però l’anna és la més ràpida, es que a casa menja molt bé

- Nosaltres a casa li comprem dos tallets de rap dia sí dia també i li fem per sopar.

- Ah nosaltres el metge ens ha dit que està molt sa i que creixarà molt, que serà dels més alts de la classe.

Repelents! Repelents! Almenys he d’agraïr als meus pares que no hem van tractar com un mono de circu, que no m’obligaven a fer 7 activitats esportives setmanals, que no em van regalar un mòbil als 10 anys per localitzarme si marxava de casa mitja hora, que no van explicar als seus amics com eren les meves caquetes, per això i per molt més, gràcies!

PREMI A LA MILLOR MARE DEL MÓN.

Etiquetes de comentaris: crítiques, humor, mares, pares repelents, queixes

Pels que s’han perdut amb el títol aquí.

Dedico a opinar avui d’un llibre d’aforismes: Viure Mata, d' Abel Cutilles (o a fer publicitat, desinteresada és clar). Un llibre per als que encara duen una mica de sabó als ulls. Amb un to culte i treballat, l’autor prova de dir-nos a través de petites sentències de manera una mica crua i fins i tot sobtant, com és allò que ens envolta, la realitat.

Molts aforismes evoquen pensaments que ja haviem tingut però que ens negavem a aceptar, i que veien-los escrits aconseigueixen versemblança. Algunes eren veritats amagades fins que algú les ha sabut plasmar en un paper, d’altres una de les moltes formes que hi ha d’interpretar o concebre les coses.

No pretén donar-nos la versió agradable per tal de lloar-lo, ell mateix diu “Trobareu, en aquest llibre, multitud de motius per a menysprear-me. No em direu pas, doncs, que no contribueixo a la vostra felicitat”. Alguns dels aforismes són fins i tot farragosos d’assimilar, difícils de compendre, fàcils de criticar… i tot i així són petites finestretes per a poder-nos escapar i fer allò que alguns ens agrada que és cabilar.

Així doncs, plàcida i enriquidora lectura dosificada (llegir-los en bateria pot ésser un suïcidi mental).

Etiquetes de comentaris: aforismes, cutillas, filosofia, llibre

Surt de casa, sol. La vida li ha jugat una mala pasada, però ara pren el relleu de les tristeses per reciclar-les en quelcom animós. No sap com fer-ho, però mica en mica s’imagina desterrat al paradís recollint fruites silvestres dels arbres i s’exalta.

Si s’esforça reinventa el passat per edulcorar allò que succeí. Tempteja el present, tot esquivant els obstacles que hi ha damunt l’acera. “L’interessa especialment el futur, perquè és on passarà la resta de la seva vida”

Etiquetes de comentaris: solitud, W.allen

No és cap novetat cinematogràfica, però encara no l’havia vist, i me’n havien parlat força bé.

La película reflexa moltes coses, i culmina amb un concepte que encara se’m fa difícil creure que existeix: “l’amor etern” o almenys l’amor en el grau en que el viuen els protagonistes al final dels seus dies.

Potser hi ha algú que ens ha marcat i per qui seriem capaços de llençar-ho tot per la borda. La nostra vida actual, la comoditat, les obligacions, les promeses.

Potser existeix quelcom de màgic que podria prolongar-se tota la vida. Allò sentimental que ens aparagués cada cop que aquells ulls ens miren.

I seriem capaços de trencar amb tot mitjançant un acte egoista i de propi plaer...

Ho deixaries tot si poguessis reconèixer l’amor de la teva vida?

Podeu fer comentaris, però no hi ha cap ciència que dictamini els afers del cor.

Etiquetes de comentaris: amor, cinema, diario de noa, notebook

Etiquetes de comentaris: crisis, post-it

Sóc imbècil.

Aquesta tarda he quedat a Barcelona. A l’estació de tren de Mataró he comprat un bitllet de 3 zones i he agafat el tren fins a Plaça Catalunya.

Allà passo el bitllet per sortir, i “pipipipipi” no me’l agafa…. Ho torno a provar “pipipipipi” tampoc, merda, és nou i ja no xuta.

Me’l miro. No està arrugat, però a dalt de tot hi diu: 1 zona.

Merda! Sa màquina ja m’ha fet la pirula. M’ha venut un tiquet d’una zona per un de tres!!!

Indignada, puta RENFE, me’n vaig al paio que guarda la sortida.
- Miri que m’ha passat això... bla bla bla
- Surti per aquí hi vagi a atención al cliente.

Encara bo que em deixen sortir…I vaig cap atención al cliente.

Els explico tot el rotllo.

- Quan ha pagat vosté per la t-10 de 3 zones?

- 20, 70

- La t-10 de 3 zones val 19,00

- Què?

- El que a vosté li ha passat, es que ha comprat 3 tickets d’una zona en comptes de 1 ticket de 3 zones.

- Com?? Però si jo només tinc una t-10

- Doncs les altres dues te les has deixat allà

Ma cagun! Acabo de regalar dos t-10 al afortunat que ha passat per aquella màquina!

I a sobre he perdut 20 euros!!!! I ara tinc una t-10 d’una zona que no em serveix per res, o si?

El que s’ha trobat les t-10 que surti que no li passarà res!

Etiquetes de comentaris: regalo t-10, renfe, sóc imbècil, sóc rica

Etiquetes de comentaris: dibuix, laberint, vida

Ahir ja ho deien a la radio, i es que els espermatozoides dels espanyols estan “vagos”.

També es permetien el luxe d’afirmar que per allà el 2060 la fecundació ja no serà viable. Actualment 8 de cada 10 donants d’esperma són rebutjats, i això no és tot, sinó que sorprèn la mala qualitat de l’esperma.

Aquest canvi pot ésser degut al hàbits que han anat adquirint els humans i que empitjoren la nostra salud.

Tampoc cal alarmar-se. De fet el colectiu testicular, potser només està passant un període de latencia, i d’aquí poc ens sorprendran amb nous mètodes fecunds.

Tot i així, el que ara vull propasar, ja que sí decideixen no fer brot no hi podrem fer res, és intentar conèixer aquestes criatures. Saber en què inverteixen el seu temps lliure, quins són els seus hobbies, etc. Per tal de finalment establir-hi contacte, simpatitzar amb ells, i convencer’ls de la important tasca que desenvolupen en la nostra vida, i la necessitat que en tenim.

Moltes són les hipótesis i especulacions que corren sobre el món i el viure d’aquestes cel·luletes.

Hi ha qui diu que s’estàn culturitzant, d’altres afirment que com els joves només és dediquen al plaer i al gaudi, també algú diu que s’estàn modernitzant…

Sigui com sigui, aquestes podrien ser les causes d’aquesta improductivitat sexual, que segons el que hem dit seria una cosa passatgera.

“Alguna cosa s’està coent”

Etiquetes de comentaris: espermatozoide, notícia, sexualitat, vagos