ALLS CUITS MAI COUEN

Hi ha bàsicament 2 raons per les quals avui escric sobre la bellesa.

L’una, és perquè és de les poques idees que de tant en tant m’assalta els pensaments, i l’altra, i que m’ha fet decidir, l’últim post de la Lu de Can Vladimir.

Últimament veig les coses més boniques. No sé que ho fa.

Però estic asseguda en el banc d’un parc, i de sobte s’asseu algú al banc del davant, el parc està ple de gent que passeja, i jo em centro en el la persona que tinc al davant, l’observo detingudament i finalment m’aborda la idea: que és maca aquesta noia!

Clar, has tingut sort, has anat a posar els ulls damunt la noia més maca del parc.

Això té fàcil solució, I me’n miro un altre, aquest cop és un noi que passeja un gos, és un noi baixet, i amb una mica de panxa, però quin somriure, però quins ulls, que n’és de macu aquest noi!!

I si tinc prou temps continuo fent aquest excercici mental, i per més que m’esforço en trobar algú mancat de bellesa, sempre hi ha quelcom de la persona que irradia, que enlluerna, i llavors penso que això deu ser una virtud. Que tinc una capacitat especial per veure les coses boniques, però ja us dic que això fa molt poc que em passa, i m’agradaria saber si algú li ha psssat alguna cosa semblant.

Ja ho diuen ja que la bellesa és en els ulls del que mira, i no s’equivoquen massa, i espero que hagi sigui.

Si em permeteu, jo em desfogo.

No penso elogiar a la gent que es passa el dia parlant, de fet no ho soporto. I ara no m’estic referint a la típica (perquè ho he de dir, generalment són dones) que parla molt… nono. Sinó aquella amb qui hom no ha estat mai capaç de compartir un minut de silenci, aquella persona que t’atossiga i et machaca amb multitud de temàtiques, opinions, sentencies, relfexions, … generalment inútils.

Perquè és improbable (és un imposible suau), que pugui dir en un minut 100 coses inteligents, així que tot el que diu és paia, i saps què? Quan em trobo algú així desconecto, així de clar ho dic.

Que per cert, per on respiren? Que dubto que els quedi temps per agafar oxígen amb tan de monòleg.

Aquesta gent, el pitjor que se’ls pot fer és donar-los corda:

- Si perquè ahir vaig anar a comprar-me aquelles botes que ja tenia vistes, perquè en tinc unes de marrons i ara em faltaven les blaves i estaven de rebaixes, i he pensat que convinaven amb els pantalons texans que són aquells que vaig comprar fa un mes al zara, i que vaig portar a fer les bores perquè m’anaven llargs que la dependenta d’allà jo la conec, que es aquella que esta casada amb en Toti el de la copistería, i es la que em va recomanar de comprar-me les botes blaves que farien molt de conjunt, així que li vaig fer cas i…

- Deus estar contenta doncs.

- Ai! Si! No t’ho pots imaginar, tenia moltes ganes de tenir-les a les mans, fa molt que les observo a l’aparador i a més com que estan .. […]

Se'ls pot identificar molt bé, no més cal agafar un tren a les 6.50 del dematí, i allà destaquen molt, perquè mentre la resta de la gent está mig zombie intentant dormir, ells donen la tabarra.
Cop de mall als xerraires compulsius!

Etiquetes de comentaris: parlant la gent s'enten?, reflexions

No, jo no sóc valenta. Bé, per moltes coses potser si… però n’hi ha d’altres que em superen. I avui m’ha tornat a passar.

Jo estava tan tranquila sentada en un vagó del tren tornant cap a la meva ciutat natal i entra un magrebí al tren i deixa una bossa de plàstic i la deixa a dalt dels seients i se sent: plum.

Ja està, ja l’hem liat, que cullons és això que fot tant de soroll! Una caixa d’explosius segur, i ja em tens amb el cap ple de pensaments espantosos.

Tanco el diari, desenxufo l’ipod. El magrebí assegut davant meu no em treu l’ull de sobre. Què passa? Tio que tu no saps lo malament que m’ho estàs fent passar, fes el favor de baixar del tren! Que jo no vull morir, de debò que no vull i menys d’aquesta manera. Vull fer tantes coses encara, la llista es ben llarga…i ara pensareu joder la tia com exagera, però es que en aquests moments d’incertesa en els que no pots atravesar la bossa amb els ulls per assegurarte’n de que només son unes guantes pomes, tot m’esgarrifa.

Sóc víctima del pànic global que ens han creat certs individus. Que mira, que si em moro em moro, però jo no vull aquesta por quan el que tinc més ganes de fer es viure!

I em sap greu per la pobra gent com el bon home que tenia sentat davant (que alto! No sé si ho és o no, però davant la desconeixença partirem de que era un inocent, i com jo una víctima més)

I al cap d’una estona, plum, la bossa es tomba i en surten unes guantes plantes, era un test amb plantes!!

Etiquetes de comentaris: avui us rallu, paranoia, tren

Etiquetes de comentaris: cites, filosofia

Corre la veu que la tecnología està anant a la velocitat de la llum i que aviat ho haurem automatitzat tot, penso que encara queda una mica per això, però us vull parlar d’un cert “robot” que ens es a tots molt familiar: l’aspiradora.

Si senyors, descendent directe de l’escombra, i popularment coneguda com aspiradora, inventada per fer les feines de casa més fàcils. I la idea no era dolenta, perquè esclar; que veies pols pel passadís i tu agafaves l’escombra i la passaves. I la pols que s’escapava i tu a darrera perseguint-la i quan semblava que ja la tenies a dintre del recollidor ben col·locadeta, venia un cop d’aire i tornava a escampar-la per la casa i au tornemi!
I no només això, a vegades escombraves i escombraves i en comptes de netejar, cada vegada hi havia més merda, i tu com pot ser? I és que era tal la quantitat de pols que es quedava en el respatllet de la escombra que si no te’n adonaves la anaves perdent per aquí i per allà, al més pur estil Hansel i Gretel.

Així que un bon dia va aparèixer aquesta bomba d’aire que xucla, i semblava una revolució que ja tens a totes les mestresses de casa amb l’ampolla de xampany i cantant la macarena. El resultat però no fou tan miraculós com s’esperava i aviat començaren a surgir petits inconvenients.
Degut al poder “aspiratiu” d’aquesta màquina com et despistesis, t’empassaves la cortina de casa, i tot el que pogues haver-hi per terra en aquell moment. Així que no era d’extranyar que més d’un cop haguessis d’obrir l’andròmina capturadora de pols per rescatar un anell, un clip o una momeada de 2 euros entremig de tots aquells àcars.

Una cosa que emprenya bastant generalment. Tu vas amb la teva mega màquina aspirant “la la la la” i ja et queda només una rajola i que succeeix? Et falta cable… falta de previsió home, com poden posar un cable de metre i mig en una màquina que respresenta que t’ha d’aspirar el pis sencer, doncs ja et tens alla enxufant i desenxufant cada 2 metres de neteja que jo em vaig comprar un allargo perquè tardava tant en passar l’aspiradora que quan acabava ja tornava haver-hi pols.

I més coses, com haver de posar la mà en aquell forat negre on i queden encallats tots els papers que de cop i volta estàs aspirant i sens: ggggggghhhhh (típic soroll de quan algú treu la flema) i ja tens un tros de paper mínuscul allà encallat i fent ventosa, gggghhhhhh.

Ara es veu que han tret un nou model més autómata que la deixes soleta t’envàs i quan tornes t’ha aspirat la casa, que es veu que te uns sensors i no sé que…Altre cop donant ilusions a la pobre gent…

Etiquetes de comentaris: electrodomèstic

Per ordre d'aparició: Ministry of Sound, London eye (night), Soho, Hyde Parck, Pap Irlandès de Reading, Pap Irlandès de Reading interior, Riu Thames, Bridge Tower, Call on me, Mister Uk '08, Picadelly Circus, London eye

Etiquetes de comentaris: fotos, London, Reading, Uk