Ja hi tornem a ser. No sé perquè, però dec tindre un xip dintre el cervellet que quan falten X dies pel primer final se'm activa. És en aquest moment que faig una metamorfosis i canvio de mode. Això té varies implicacions; m'autoestresso, aprofito qualsevol estona penjada per fer algun excercici de la uni, i començo a estudiar de manera compulsiva. Dir també que em canvia l'estat d'ànim (esteu avissats).
Fins aquí bé, crec que aquest quatri el xip s'ha encès amb força antel·lació, i això senyors és bo.
Perquè algun quatri diguem que s'ha encès tard o no s'ha encès i la cosa ha anat fatal.
Esperem doncs que no s'apagui.
Bé, començo a escriure sense cap propòsit, simplement perquè fa dies que no actualitzo i he cregut convenient penjar alguna cosa, per tant, no espereu res. Avui no.
Etiquetes de comentaris: escrits, sense sentit
Love actually és la típica funció exponencial ( per algo m'han de servir els estudis), de la que no sé sap d'on surt, ni com s'obté, ni a on l'hem d'anar a buscar, ni si ve sola.
De la que no en sabem el final, ni tan sols en quin moment va començar, de la qual ningú en sap la constant de proporcionalitat i per tant es desconeix quan trigarà a créixer.
Però us puc dir una cosa, si realment existeix la funció Love Actually (amor veritable), ha de ser algo espectacular, creieu-me.
Perquè no deu haver-hi res millor, que tendir a l'infinit tot estimant-se.
PD. S'accepten possibles fórmules i càlculs.
Etiquetes de comentaris: funció, love actually
Ell no debia esperar res d’aquest post però al llegir el missatge va anar a obrir el llibre anònim que havia rebut al correu feia més d’un any, un llibre finet, però curiós. Va buscar entre els grups de música estrella de l’any, un d’aquells grups havia fet la cançó d’un ull al cel, cançó que presisament era citada l’Octubre del 2007 en aquest mateix bloc juntament amb una frase, en la primera posició.
Etiquetes de comentaris: diari encriptat?
Una de trens: crispament a les 7 am
10 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 17 abril 2008 @ les 10:30 PM.
Al tren hi veus de tot, no em cansaré de dir-ho mai.
Recordeu que jo l’agafo cap allà les 7, hora en que l’obertura entre parpelles de la gent sol ser minsa.
Això no vol dir que no ens poguem trobar algú amb els ulls oberts com els d’un gripau i amb la llengua més suelta que la mitjana de passatgers. Però generalment, la contaminació acústica del ferrocarril sol ser molt més baixa que, per exemple, un dia a les 7 de la tarda tornant de Barcelona?
I és que a mi m’irriten moltes coses a aquella hora, i si algú molesta, molesta, i no em cansaré de llançar-li mirades assessines fins que pari.
Etiquetes de comentaris: crispament
Post típic del que m'agrada
7 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 15 abril 2008 @ les 10:04 PM.
M’agrada,
la lluna quan està de color toronja,
correr pel passeig marítim i l’escullera al capvespre,
forçar la vista a l’horitzó que separa el cel del mar,
veure somriure algú aquí vaig fer mal,
els regals inesperats,
que em recomanin un llibre,
veure una parella festejant,
trobar vidres de colors a la sorra de la platja,
posar nom i data a les cançons,
les imperfeccions,
la gent que escriu,
resoldre un problema que porto estona pensant,
que m’expliquin un somni,
veure algú que surt d’un forat,
les declaracions d’amor,
la gent que plora d’emoció,
trobar algú que creu en mi,
fer fotos compulsives,
els instruments de corda,
les pel·lícules d’època,
veure avis que passegen contents i fan broma,
alguna cançó de Sergio Dalma,
veure quelcom escrit en català,
els anuncis de cotxes,
menjar maduixes, cireres, pomes al forn,
un suc de toronja fresc
els entrecots al roquefort, les amanides,
les patates Santa Anna,
i tu.
Preguntes i més preguntes
12 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 10 abril 2008 @ les 12:54 PM.
Parlo d'algú que potser segueix fent la seva vida sense nosaltres, algú que només ens té com un record. És aquest amor de totes totes una prova de la intensitat d'aquest sentiment? O és una debilitat del qui la pateix que no ha sabut superar un obstacle?
Perquè val la pena viure per algú que ja no hi és? Potser és cosa de l'esperança, ni ha que es resignen i busquen les coses palpables, i n'hi ha que aguanten.
Etiquetes de comentaris: existencialitats, preguntes
Et vaig somriure
però vaig amagar la rialla.
Potser molt temps de cocció per
un plaer massa ínfim.
Vaig ensenyar-te el fora
quan tu potser haguessis volgut endins…
I va sonar
menys de 15, i de 13 quilòmetres.
Gràcies per ser-hi
Romantic Style in Da World
8 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 06 abril 2008 @ les 11:30 AM.
Mol bé. No penso sentenciar res més a la meva vida!!!! no serveix de re.
Jo sempre he dit que no puc amb el reggeton, no puc amb ell… ni el ritme, ni les lletres, ni l’accent, no me’n agrada res. Que consti que és dels únics estils de música que despotrico una mica, de tot lo altre sempre se’n pot salvar alguna cosa.
La quesitó es que la cançó la vaig escoltar fins al final, i res que mira que la lletra és dolenta, però m’agrada.
Aquí us la deixo. No
Però aquesta magrada.
PD. No m'ho tigueu gaire en compte, almenys sóc sincera.
Un cercador és algú que busca, no necessàriament que troba.
Tampoc és algú que, necessàriament, sap que és el que està buscant, és simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.
Un dia, el cercador va sentir que devia anar cap a la ciutat de Kammir. Ell havia après a fer cas rigorós a aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut de si mateix, així que va deixar tot i va partir.
Després de dos dies de marxa pels polsossos camins va veure Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, un pujol a la dreta del camí li va cridar molt l'atenció. Estava entapissada d'un verd meravellós i havia un munt d'arbres, ocells i flors encantadors; l'envoltava per complet una espècie de tanca petita de fusta lustrada.
...una portella de bronze hi convidava a entrar.
De sobte, va sentir que oblidava el poble i va sucumbir davant la temptació de descansar per un moment en aquest lloc.
El cercador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes com a l'atzar, entre els arbres.
Va deixar que els seus ulls es posessin com papallones en cada detall d'aquest paradís multicolor.
Els seus ulls eren els d'un cercador, i potser per això va descobrir, sobre una de les pedres, aquella inscripció...:
Es va esglaiar una mica al adonar-se que aquesta pedra no era simplement una pedra, era una làpida.
Va sentir pena al pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquest lloc.
Mirant al seu al voltant l'home de va adonar que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va apropar a llegir-la, deia:
Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos, i 3 setmanes.
El cercador es va sentir terriblement conmocionat.
Aquest lloc era un cementiri i cada pedra, una tomba.
Una per una, va començar a llegir les pedres.
Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort.
Però el que li va espantar, fou que va anar comprovar que el qual més temps havia viscut sobrepassava tot just els 11 anys...
Embargat per un dolor terrible es va aseure i es va posar a plorar.
L’home del cementiri, passava per aquí i es va apropar.
El va veure plorar una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.
- No, cap familiar- va dir el cercador- què passa amb aquest poble?, quina cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat?. per quina raó hi han tants nens morts enterrats en aquest lloc?, quin és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nois?!!!!!!
L'ancià es va somriure i va dir:
- Assereni's No hi ha cap terrible maledicció. El que passa és que aquí tenim un vell costum. Li explicaré...
Quan un jove fa quinze anys els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí, penjant del coll.
I és tradició entre nosaltres que a partir d'allí, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i anota en ella:
a l'esquerra, que va ser el que va gaudir....
a la dreta, quant temps va durar el goig o la felicitat..
Va conèixer a la seva núvia, i es va enamorar d'ella. Quant temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la?, una setmana?, dues?, tres setmanes i mitja?...
I després... l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó, quant va durar?, el minut i mig del petó?, dos dies?, una setmana
... I l'embaràs o el naixement del primer fill...?
i el casament dels amics?
i el viatge més desitjat...?
i la trobada amb el germà que torna d'un país llunyà?.
Quant temps va durar el gaudir d'aquestes situacions?...
Així... anem anotant en la llibreta cada moment que gaudim...cada moment.
Quan algú es mor, és el nostre costum, obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudit, per a escriure'l sobre la seva tomba, perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable temps VISCUT.
Jorge Bucay
Etiquetes de comentaris: contes
Gent, molta gent caminant, molts cotxes també, ara un 6603 BWD, ara un 8048 FJF, també un golf verd matrícula 1171 VN.
En una costrucció de pedra, al costat de l'hotel una placa on hi posa "Carrer Sabino Arana".
Vinc de l'Òptica Universitària i porto unes lentilles de prova, veig cada detall, no em perdo res, puc apreciar objectes microscòpics!
Quin engany més maco...
Sotmesos a la tentació
6 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 24 març 2008 @ les 10:11 PM.
Mira que els ho van dir als tíos, fins i tot els van donar el paradís, per què cullons van agafar la poma?"Perquè no som tan forts com ens pensem, ni tenim les coses tan clares, ni obeïm totes les normes"
Etiquetes de comentaris: dilema
Després d’un parell d’introspeccions, començà a pensar com li diria allò que sentia sense semblar una desesperada, per tal que no es pensés que allí se li acaba el món, però per deixar-li prou clara la profunditat dels seus sentiments.
Etiquetes de comentaris: escrits, sensacions
Us heu fixat en un envàs d’un producte qualsevol? Normalment consta del nom de la marca i/o producte, l’eslogan, algun dibuixet, les excèlencies, ingredients, instruccions, i…. NUEVO o NOU. Sí, allà en un costadet i posa “NUEVO”. Que a mi em fa molta gràcia això perquè quan miro el xampú i veig Nuevo em pregunto, nuevo de què? Si fa mil anys que l’utilitzo!! A qui volen enganyar.
Truco a atenció al client, per a que m’expliquin que li han fet al meu xampú de tota la vida. Si és que realment li han tocat alguna cosa, vull saber-ho, no vull jugar-me el tipo amb una cosa com aquesta.
- Hem incorporat una amina que abans no hi era que dóna més suavitat al cabell.- em contesta una dona de veu automatitzada.-
- En serio?
Quins collons, jo que em pensava que per fi havien descobert el miracle als cabells d’estopa, i resulta que només han incrementat la llista de components del xampú, que du tantes coses ja, que no se si el cabell em cau perquè bé la tardor o perquè es queda tieso de tants alchols i merdes.
Una vegada la meva mare va venir a l’habitació i em va preguntar si volia fer música.
Sense pensar-ho li vaig dir que sí.
Llavors em va preguntar si hi havia algun instrument que em fes gràcia i vaig visualitzar-me tocant un violí, i de seguida vaig estar apuntada a una escola de música de Mataró, filial al Liceu.
En aquesta escola hi havia molts professors de música, el de violí és deia Joan Olivé “L’Olivé”.
Al principi, jo anava classe i com que era molt molt petita, ell tansols m’ensenyava a agafar el violí. I per tal d’agafar bé l’arquet em col·locava un rotlle de paper de water per tal d’arquejar bé els dits. Mica en mica vem començar a tocar alguna nota, ara un La ara un Sol, ara toquem un concertino. I de seguida vam començar a preparar concerts per tocar els disabtes a la “Saleta” de la Sala Cabanyes.
Sempre elegant, de traje i corbata, amb la seva cigarreta real o de plàstic, i algun carmel que deixava desembolicat i llepat sobre el piano de cua.
I durant uns nou anys cada setmana tenia una petita visita amb aquest músic de l’OBC.
Una vegada em va portar un llapis gegant de Romania on hi debia haver anat amb l’orquestra.
Després, jo vaig deixar el violí, i vam perdre el contacte. De tant en tant m’assaltava al pensament la seva figura i pensava, l’has ven perdut de vista.
Perquè quan una persona diposita els seus esforços per ensenyar-te un art com aquest, l’acabes apreciant.
Ahir vaig saber que s’havia mort, i des d’aquest humil bloc faig una mica present el seu record.
Gràcies de debò per tot.
