ALLS CUITS MAI COUEN

No, jo no sóc valenta. Bé, per moltes coses potser si… però n’hi ha d’altres que em superen. I avui m’ha tornat a passar.

Jo estava tan tranquila sentada en un vagó del tren tornant cap a la meva ciutat natal i entra un magrebí al tren i deixa una bossa de plàstic i la deixa a dalt dels seients i se sent: plum.

Ja està, ja l’hem liat, que cullons és això que fot tant de soroll! Una caixa d’explosius segur, i ja em tens amb el cap ple de pensaments espantosos.

Tanco el diari, desenxufo l’ipod. El magrebí assegut davant meu no em treu l’ull de sobre. Què passa? Tio que tu no saps lo malament que m’ho estàs fent passar, fes el favor de baixar del tren! Que jo no vull morir, de debò que no vull i menys d’aquesta manera. Vull fer tantes coses encara, la llista es ben llarga…i ara pensareu joder la tia com exagera, però es que en aquests moments d’incertesa en els que no pots atravesar la bossa amb els ulls per assegurarte’n de que només son unes guantes pomes, tot m’esgarrifa.

Sóc víctima del pànic global que ens han creat certs individus. Que mira, que si em moro em moro, però jo no vull aquesta por quan el que tinc més ganes de fer es viure!

I em sap greu per la pobra gent com el bon home que tenia sentat davant (que alto! No sé si ho és o no, però davant la desconeixença partirem de que era un inocent, i com jo una víctima més)

I al cap d’una estona, plum, la bossa es tomba i en surten unes guantes plantes, era un test amb plantes!!

Etiquetes de comentaris: avui us rallu, paranoia, tren