ALLS CUITS MAI COUEN

Etiquetes de comentaris: aforismes, propis

-Què no prèn el sol l’Emma?

Que si no prenc el sol dius? Seràs imbècil. Doncs si que el prenc si, a l’estiu i quan no hi ha núvols a la platja. Allí es on s’acostuma a prendre el sol. El que passa es que ara estic d’exàmens, i com comprendràs l’única llum que em toca és la dels fluorescents de la biblioteca, i aquest tipus de radiacions no morenitzen gaire que diguem, com a molt fer t’agafa una forta migranya.

Si hagués nascut duquesa segurament tindria tot el temps del món per anar a la platja amb la vogue i tostar-me fins que se’m caigués la pell a tires. Però no ha estat així. I a més a més, últimament la meteorologia no acompanya gaire, així que com vols que tingui color a la cara? A sí, que vosaltres els metrosexuals feu UVA… la solució perfecte per mantindre un bon to de pell i també per agafar un càncer de cavall. Mireu a mi el tabac ja em castiga prou com per anar a carbonitzar-me en aquesta mena de llocs.

A més, sereu ignorants, vosaltres creieu que les meves prioritats són estar morena tot l’any? Que no hi ha coses més importants a la vida?

Etiquetes de comentaris: quina ràbia de gent superficial

Al dandi Oscar Wilde li van preguntar una vegada si era molt difícil ser elegant. Ell va contestar somrient que o era facilíssim o era del tot impossible. Un ja pot estudiar do de gents, que res de res. Hi ha coses a les quals no s’accedeix ni amb esforç ni amb diners, encara que siguin les presumptes claus universals. Doncs no, hi ha algunes portes que se’ls resisteixen.
Pagar-se una bacanal gastronòmica seguida de l’enjogassament amb belles fadrines és molt car, però es pot pagar. Però tenir ganes d’abraçar-te a una dona després de fer-li l’amor, això és impagable. O et passa espontàniament o és impossible aconseguir-ho. Fer pantans és car, però factible, però, fer que plogui per omplir-los, ja hem vist que només s’aconsegueix resant a la Moreneta. O és molt fàcil que plogui i és dificilíssim. Disfrutar d’una posta de sol quan encertes la tarda perfecta és per la cara, si ets allà en aquell moment i ho disfrutes; si no, impossible programar-ho. Riure, emocionar-te, posar-te els cabells de punta no es pot planejar, ni comprar-se, ni emmagatzemar-se. O és gratis o impossible. I així a poc a poc vas descobrint que el que és realment interessant de la vida no té preu, com diuen cínicament els de la targeta Visa. I tampoc ho garanteix l’afany ni el poder. És la casualitat o el destí. Però per sobre de tot s’ha de saber apreciar quan el miracle passa. I de miracles en passen, cada dia, diverses vegades, però sovint estem ocupats en una reunió de negocis o veient la tele. O llegint un llibre sobre com es pot ser feliç. I llavors se’ns escapa el regal. Però no hi ha problema, tornen en qualsevol moment. S’ha d’estar al lloro, però sense fer cap esforç.

Etiquetes de comentaris: coses de la vida, polromeu