ALLS CUITS MAI COUEN

Etiquetes de comentaris: funció, love actually

Ell no debia esperar res d’aquest post però al llegir el missatge va anar a obrir el llibre anònim que havia rebut al correu feia més d’un any, un llibre finet, però curiós. Va buscar entre els grups de música estrella de l’any, un d’aquells grups havia fet la cançó d’un ull al cel, cançó que presisament era citada l’Octubre del 2007 en aquest mateix bloc juntament amb una frase, en la primera posició.

Potser si que aquest bloc amaga moltes coses. Potser no deixa de ésser un diari encriptat.

Etiquetes de comentaris: diari encriptat?

Al tren hi veus de tot, no em cansaré de dir-ho mai.

Recordeu que jo l’agafo cap allà les 7, hora en que l’obertura entre parpelles de la gent sol ser minsa.

Això no vol dir que no ens poguem trobar algú amb els ulls oberts com els d’un gripau i amb la llengua més suelta que la mitjana de passatgers. Però generalment, la contaminació acústica del ferrocarril sol ser molt més baixa que, per exemple, un dia a les 7 de la tarda tornant de Barcelona?

Amb aquestes que sempre hi ha el típic/típica que dona la nota, diguem-ho clar: QUE MOLESTA. Ai si aquell dia no dus uns bons auricularss!!!
I és que a mi m’irriten moltes coses a aquella hora, i si algú molesta, molesta, i no em cansaré de llançar-li mirades assessines fins que pari.

El cas d’avui és (permeteu-me parlar amb tons despectius siusplau) el d’unes killetes, tontes, presumides fins la cepa, que no han parat de bociferar tonteries durant tot el trajecte.

Al seient del costat, una noia jove rossa se les escoltava amb la boca oberta. I es que no m’extranya, perquè en aquell moment, mig tren estava exposat a patir una embòlia cerebral de sentir tantes tonteries.

Quan s’han aixecat, s’han mirat al vidre del tren s’ho han posat tot bé (dintre del que es podia) i han marxat. Tothom s’ha relaxat i em prosseguit amb el viatge de tren que porta zombis.

Etiquetes de comentaris: crispament

M’agrada,

la lluna quan està de color toronja,

correr pel passeig marítim i l’escullera al capvespre,

forçar la vista a l’horitzó que separa el cel del mar,

veure somriure algú aquí vaig fer mal,

els regals inesperats,

que em recomanin un llibre,

veure una parella festejant,

trobar vidres de colors a la sorra de la platja,

posar nom i data a les cançons,

les imperfeccions,

la gent que escriu,

resoldre un problema que porto estona pensant,

que m’expliquin un somni,

veure algú que surt d’un forat,

les declaracions d’amor,

la gent que plora d’emoció,

trobar algú que creu en mi,

fer fotos compulsives,

els instruments de corda,

les pel·lícules d’època,

veure avis que passegen contents i fan broma,

alguna cançó de Sergio Dalma,

veure quelcom escrit en català,

els anuncis de cotxes,

menjar maduixes, cireres, pomes al forn,

un suc de toronja fresc

els entrecots al roquefort, les amanides,

les patates Santa Anna,

i tu.

Etiquetes de comentaris: existencialitats, preguntes

Et vaig somriure

però vaig amagar la rialla.

Potser molt temps de cocció per

un plaer massa ínfim.

Vaig ensenyar-te el fora

quan tu potser haguessis volgut endins…

I va sonar la Katie! i vaig sentir-te a la vora

menys de 15, i de 13 quilòmetres.

Gràcies per ser-hi

Mol bé. No penso sentenciar res més a la meva vida!!!! no serveix de re.

Jo sempre he dit que no puc amb el reggeton, no puc amb ell… ni el ritme, ni les lletres, ni l’accent, no me’n agrada res. Que consti que és dels únics estils de música que despotrico una mica, de tot lo altre sempre se’n pot salvar alguna cosa.

Dons el fet és que jo estava tan tranquila en un bar fent el café i hi havien els 40 latino a la tele, i comença a sonar una melodía enganxosa i aixeco al cap….continuo escoltant i disfrutan de la cançó d'estil...... reggeton!!!!

La quesitó es que la cançó la vaig escoltar fins al final, i res que mira que la lletra és dolenta, però m’agrada.

Aquí us la deixo. No em pegueu. Continuo sent un filtre infalible al reggeton.

Però aquesta magrada.