Un cercador és algú que busca, no necessàriament que troba.
Tampoc és algú que, necessàriament, sap que és el que està buscant, és simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.
Un dia, el cercador va sentir que devia anar cap a la ciutat de Kammir. Ell havia après a fer cas rigorós a aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut de si mateix, així que va deixar tot i va partir.
Després de dos dies de marxa pels polsossos camins va veure Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, un pujol a la dreta del camí li va cridar molt l'atenció. Estava entapissada d'un verd meravellós i havia un munt d'arbres, ocells i flors encantadors; l'envoltava per complet una espècie de tanca petita de fusta lustrada.
...una portella de bronze hi convidava a entrar.
De sobte, va sentir que oblidava el poble i va sucumbir davant la temptació de descansar per un moment en aquest lloc.
El cercador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes com a l'atzar, entre els arbres.
Va deixar que els seus ulls es posessin com papallones en cada detall d'aquest paradís multicolor.
Els seus ulls eren els d'un cercador, i potser per això va descobrir, sobre una de les pedres, aquella inscripció...:
Es va esglaiar una mica al adonar-se que aquesta pedra no era simplement una pedra, era una làpida.
Va sentir pena al pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquest lloc.
Mirant al seu al voltant l'home de va adonar que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va apropar a llegir-la, deia:
Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos, i 3 setmanes.
El cercador es va sentir terriblement conmocionat.
Aquest lloc era un cementiri i cada pedra, una tomba.
Una per una, va començar a llegir les pedres.
Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort.
Però el que li va espantar, fou que va anar comprovar que el qual més temps havia viscut sobrepassava tot just els 11 anys...
Embargat per un dolor terrible es va aseure i es va posar a plorar.
L’home del cementiri, passava per aquí i es va apropar.
El va veure plorar una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.
- No, cap familiar- va dir el cercador- què passa amb aquest poble?, quina cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat?. per quina raó hi han tants nens morts enterrats en aquest lloc?, quin és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nois?!!!!!!
L'ancià es va somriure i va dir:
- Assereni's No hi ha cap terrible maledicció. El que passa és que aquí tenim un vell costum. Li explicaré...
Quan un jove fa quinze anys els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí, penjant del coll.
I és tradició entre nosaltres que a partir d'allí, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i anota en ella:
a l'esquerra, que va ser el que va gaudir....
a la dreta, quant temps va durar el goig o la felicitat..
Va conèixer a la seva núvia, i es va enamorar d'ella. Quant temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la?, una setmana?, dues?, tres setmanes i mitja?...
I després... l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó, quant va durar?, el minut i mig del petó?, dos dies?, una setmana
... I l'embaràs o el naixement del primer fill...?
i el casament dels amics?
i el viatge més desitjat...?
i la trobada amb el germà que torna d'un país llunyà?.
Quant temps va durar el gaudir d'aquestes situacions?...
Així... anem anotant en la llibreta cada moment que gaudim...cada moment.
Quan algú es mor, és el nostre costum, obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudit, per a escriure'l sobre la seva tomba, perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable temps VISCUT.
Jorge Bucay
Etiquetes de comentaris: contes
Gent, molta gent caminant, molts cotxes també, ara un 6603 BWD, ara un 8048 FJF, també un golf verd matrícula 1171 VN.
En una costrucció de pedra, al costat de l'hotel una placa on hi posa "Carrer Sabino Arana".
Vinc de l'Òptica Universitària i porto unes lentilles de prova, veig cada detall, no em perdo res, puc apreciar objectes microscòpics!
Quin engany més maco...
Sotmesos a la tentació
6 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 24 de març 2008 @ les 10:11 p. m..
Mira que els ho van dir als tíos, fins i tot els van donar el paradís, per què cullons van agafar la poma?"Perquè no som tan forts com ens pensem, ni tenim les coses tan clares, ni obeïm totes les normes"
Etiquetes de comentaris: dilema
Després d’un parell d’introspeccions, començà a pensar com li diria allò que sentia sense semblar una desesperada, per tal que no es pensés que allí se li acaba el món, però per deixar-li prou clara la profunditat dels seus sentiments.
Etiquetes de comentaris: escrits, sensacions
Us heu fixat en un envàs d’un producte qualsevol? Normalment consta del nom de la marca i/o producte, l’eslogan, algun dibuixet, les excèlencies, ingredients, instruccions, i…. NUEVO o NOU. Sí, allà en un costadet i posa “NUEVO”. Que a mi em fa molta gràcia això perquè quan miro el xampú i veig Nuevo em pregunto, nuevo de què? Si fa mil anys que l’utilitzo!! A qui volen enganyar.
Truco a atenció al client, per a que m’expliquin que li han fet al meu xampú de tota la vida. Si és que realment li han tocat alguna cosa, vull saber-ho, no vull jugar-me el tipo amb una cosa com aquesta.
- Hem incorporat una amina que abans no hi era que dóna més suavitat al cabell.- em contesta una dona de veu automatitzada.-
- En serio?
Quins collons, jo que em pensava que per fi havien descobert el miracle als cabells d’estopa, i resulta que només han incrementat la llista de components del xampú, que du tantes coses ja, que no se si el cabell em cau perquè bé la tardor o perquè es queda tieso de tants alchols i merdes.
Una vegada la meva mare va venir a l’habitació i em va preguntar si volia fer música.
Sense pensar-ho li vaig dir que sí.
Llavors em va preguntar si hi havia algun instrument que em fes gràcia i vaig visualitzar-me tocant un violí, i de seguida vaig estar apuntada a una escola de música de Mataró, filial al Liceu.
En aquesta escola hi havia molts professors de música, el de violí és deia Joan Olivé “L’Olivé”.
Al principi, jo anava classe i com que era molt molt petita, ell tansols m’ensenyava a agafar el violí. I per tal d’agafar bé l’arquet em col·locava un rotlle de paper de water per tal d’arquejar bé els dits. Mica en mica vem començar a tocar alguna nota, ara un La ara un Sol, ara toquem un concertino. I de seguida vam començar a preparar concerts per tocar els disabtes a la “Saleta” de la Sala Cabanyes.
Sempre elegant, de traje i corbata, amb la seva cigarreta real o de plàstic, i algun carmel que deixava desembolicat i llepat sobre el piano de cua.
I durant uns nou anys cada setmana tenia una petita visita amb aquest músic de l’OBC.
Una vegada em va portar un llapis gegant de Romania on hi debia haver anat amb l’orquestra.
Després, jo vaig deixar el violí, i vam perdre el contacte. De tant en tant m’assaltava al pensament la seva figura i pensava, l’has ven perdut de vista.
Perquè quan una persona diposita els seus esforços per ensenyar-te un art com aquest, l’acabes apreciant.
Ahir vaig saber que s’havia mort, i des d’aquest humil bloc faig una mica present el seu record.
Gràcies de debò per tot.
I ningú no els havia avisat que anaven escassos de temps.
Després venien els dies feliços en què anava d'aquí cap allà amb un somriure pintat al rostre, sorprenent-se a si mateixa rient mentre passejava pel carrer en assaltar-li el record d'una de les seves típiques bromes.[...]"
Etiquetes de comentaris: cecelia ahern, llibre
“ Vet aquí que una poma una vegada, restava immòbil amb d’altres pomes en una caixa d’una botiga de fruites. Era dissabte al migdia, a punt de tancar i va entrar un home a la botiga. I va començar a guaitar totes les fruites.
- Tenim unes pomes boníssimes! – va dir el botiguer
- A si? A veure-les, deixime-les tocar.
- Aquí les té.
- Oh, tenen molt bona cara, semblen ben bones, però avui no em venen de gust.
I l’home va retornar la poma encerada a la capsa d’on l’havia treta i va marxar de la botiga.
Les pomes de la caixa, havien estat rebutjades per l’home, i amb el pas dels dies van anar envellint per dins, tot i que per fora conservaven el mateix aspecte. Ja no volien ser venudes a ningú.
Amb aquestes que la semana següent, l’home va tornar a entrar a la botiga i tot dirigint-se al botiguer li va dir:
- Escolta, que encara teniu aquelles pomes tan bones que hi havia la setmana passada?
- Oi tant, són dins la caixa, encara són ben bones.
- Si ja ho veig, estan com el primer dia.
I l’home se’n va endur una bosa amb unes quantes pomes ignorant de que les pomes, sentint-se primerament rebutjades, havien podrit per dins.”
Servidora no ha estat mai una persona rencorosa. Fins i tot ha pecat de ser massa oblidadissa i de treure importància a les coses, fins al punt que amb poc temps ha set capaç d’esboçar un somriure al que les hi ha fetes passar més magres. I encara que això l’ha fet sentir a vegades com una estúpida, ha pensat que si en ella ja no hi restava dolor, era d’idiotes intentar transmetre que encara hi havia rancúnia. I és d’agraïr poder oblidar les coses amb certa “facilitat”…
Etiquetes de comentaris: pomes, reflexions
