Un cercador és algú que busca, no necessàriament que troba.
Tampoc és algú que, necessàriament, sap que és el que està buscant, és simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.
Un dia, el cercador va sentir que devia anar cap a la ciutat de Kammir. Ell havia après a fer cas rigorós a aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut de si mateix, així que va deixar tot i va partir.
Després de dos dies de marxa pels polsossos camins va veure Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, un pujol a la dreta del camí li va cridar molt l'atenció. Estava entapissada d'un verd meravellós i havia un munt d'arbres, ocells i flors encantadors; l'envoltava per complet una espècie de tanca petita de fusta lustrada.
...una portella de bronze hi convidava a entrar.
De sobte, va sentir que oblidava el poble i va sucumbir davant la temptació de descansar per un moment en aquest lloc.
El cercador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes com a l'atzar, entre els arbres.
Va deixar que els seus ulls es posessin com papallones en cada detall d'aquest paradís multicolor.
Els seus ulls eren els d'un cercador, i potser per això va descobrir, sobre una de les pedres, aquella inscripció...:
Es va esglaiar una mica al adonar-se que aquesta pedra no era simplement una pedra, era una làpida.
Va sentir pena al pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquest lloc.
Mirant al seu al voltant l'home de va adonar que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va apropar a llegir-la, deia:
Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos, i 3 setmanes.
El cercador es va sentir terriblement conmocionat.
Aquest lloc era un cementiri i cada pedra, una tomba.
Una per una, va començar a llegir les pedres.
Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort.
Però el que li va espantar, fou que va anar comprovar que el qual més temps havia viscut sobrepassava tot just els 11 anys...
Embargat per un dolor terrible es va aseure i es va posar a plorar.
L’home del cementiri, passava per aquí i es va apropar.
El va veure plorar una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.
- No, cap familiar- va dir el cercador- què passa amb aquest poble?, quina cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat?. per quina raó hi han tants nens morts enterrats en aquest lloc?, quin és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nois?!!!!!!
L'ancià es va somriure i va dir:
- Assereni's No hi ha cap terrible maledicció. El que passa és que aquí tenim un vell costum. Li explicaré...
Quan un jove fa quinze anys els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí, penjant del coll.
I és tradició entre nosaltres que a partir d'allí, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i anota en ella:
a l'esquerra, que va ser el que va gaudir....
a la dreta, quant temps va durar el goig o la felicitat..
Va conèixer a la seva núvia, i es va enamorar d'ella. Quant temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la?, una setmana?, dues?, tres setmanes i mitja?...
I després... l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó, quant va durar?, el minut i mig del petó?, dos dies?, una setmana
... I l'embaràs o el naixement del primer fill...?
i el casament dels amics?
i el viatge més desitjat...?
i la trobada amb el germà que torna d'un país llunyà?.
Quant temps va durar el gaudir d'aquestes situacions?...
Així... anem anotant en la llibreta cada moment que gaudim...cada moment.
Quan algú es mor, és el nostre costum, obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudit, per a escriure'l sobre la seva tomba, perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable temps VISCUT.
Jorge Bucay
Etiquetes de comentaris: contes
Escrit que sols una sibarita de la lectura com tu penjaria, valoraria i compartiria amb l'audiència, amb tothom a qui vingués de gust llegir i disfrutar.
Chapeau, ^eMMa^.
Bravo Emma... a vegades tots necessitem llegir aquestes metàfores... i avui és un d'aquests dies...
un petó bonica.
De fet aquesta història no la vaig llegir, me la van explikar, i com a bona cercadora, vaig trobar-la escrita, i aquí està.!!
Salut
és molt bonic!
jo també soc un cercador, sobretot de coses impossibles
És la primera vegada que entro en aquest bloc i m'ha pres el cor amb aquets història.
De veritat no l'has escrita tu?
Bona nit mataronina!
És macu passar per aquí i trobar-te un conte del Bucay (no sé si és seu o recopilat)
Jo en tinc uns quants i quan tinc ganes de divagar me'ls empasso com si res.
Res, que et saludava i que ja t'aniré visitant.
Salut!
Ei guapa!
Ara feia dies que no entrava al blog... ja veig que dius la veritat quan comentes que t'agraden les nostres xerrades!
Molts petons guapa
V
jo també la vaig penjar al meu bloc aquesta, és molt bonica, el primer cop que la vaig conéixer va ser en un cd, llegida per l'autor amb una música que,... ufff, a mitja història ja gairebé no podia contenir les llàgrimes, com el cercador,... però després,... és preciosa!!!