Postejat per l' Alls cuits mai couen
el 21 de març 2008 @ les 4:35 p. m..

Després d’un parell d’introspeccions, començà a pensar com li diria allò que sentia sense semblar una desesperada, per tal que no es pensés que allí se li acaba el món, però per deixar-li prou clara la profunditat dels seus sentiments.
Que tampoc era qüesito de que es pensés que havia perdut el món de vista, tot i que a estones no hi era del tot. Gastava un munt d’hores inmersa en la seva figura, somrient com una completa estúpida, degotant alguna llàgrima.
S’havia aficionat la tia a llegir novel·les roses, a escoltar cançons melancòliques, com si fossin l’antídot a aquell estat de “flor de pell” que patia.
Etiquetes de comentaris: escrits, sensacions
Sovint el silenci és la paraula més sincera... i sino, que li digui que el desitja... però sense que ho entengui massa bé, que sino després si acostumarà.
Però això no té res de dolent, no? Al contrari, és un dels millors estats que es pot desitjar, i fer-ho saber hauria de ser el més senzill del món. Vinga, a fer el cor fort.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
llàstima que no sempre podem expressar el que sentim obertament, podem acollonar a la persona en questió jajaja.
catxins ... salut
Osti, aquesta foto també la vaig fer servir jo per un post...I es deia "L'altri".