Una vegada la meva mare va venir a l’habitació i em va preguntar si volia fer música.
Sense pensar-ho li vaig dir que sí.
Llavors em va preguntar si hi havia algun instrument que em fes gràcia i vaig visualitzar-me tocant un violí, i de seguida vaig estar apuntada a una escola de música de Mataró, filial al Liceu.
En aquesta escola hi havia molts professors de música, el de violí és deia Joan Olivé “L’Olivé”.
Al principi, jo anava classe i com que era molt molt petita, ell tansols m’ensenyava a agafar el violí. I per tal d’agafar bé l’arquet em col·locava un rotlle de paper de water per tal d’arquejar bé els dits. Mica en mica vem començar a tocar alguna nota, ara un La ara un Sol, ara toquem un concertino. I de seguida vam començar a preparar concerts per tocar els disabtes a la “Saleta” de la Sala Cabanyes.
Sempre elegant, de traje i corbata, amb la seva cigarreta real o de plàstic, i algun carmel que deixava desembolicat i llepat sobre el piano de cua.
I durant uns nou anys cada setmana tenia una petita visita amb aquest músic de l’OBC.
Una vegada em va portar un llapis gegant de Romania on hi debia haver anat amb l’orquestra.
Després, jo vaig deixar el violí, i vam perdre el contacte. De tant en tant m’assaltava al pensament la seva figura i pensava, l’has ven perdut de vista.
Perquè quan una persona diposita els seus esforços per ensenyar-te un art com aquest, l’acabes apreciant.
Ahir vaig saber que s’havia mort, i des d’aquest humil bloc faig una mica present el seu record.
Gràcies de debò per tot.
