ALLS CUITS MAI COUEN

“ Vet aquí que una poma una vegada, restava immòbil amb d’altres pomes en una caixa d’una botiga de fruites. Era dissabte al migdia, a punt de tancar i va entrar un home a la botiga. I va començar a guaitar totes les fruites.

- Tenim unes pomes boníssimes! – va dir el botiguer

- A si? A veure-les, deixime-les tocar.

- Aquí les té.

- Oh, tenen molt bona cara, semblen ben bones, però avui no em venen de gust.

I l’home va retornar la poma encerada a la capsa d’on l’havia treta i va marxar de la botiga.

Les pomes de la caixa, havien estat rebutjades per l’home, i amb el pas dels dies van anar envellint per dins, tot i que per fora conservaven el mateix aspecte. Ja no volien ser venudes a ningú.

Amb aquestes que la semana següent, l’home va tornar a entrar a la botiga i tot dirigint-se al botiguer li va dir:

- Escolta, que encara teniu aquelles pomes tan bones que hi havia la setmana passada?

- Oi tant, són dins la caixa, encara són ben bones.

- Si ja ho veig, estan com el primer dia.

I l’home se’n va endur una bosa amb unes quantes pomes ignorant de que les pomes, sentint-se primerament rebutjades, havien podrit per dins.”

Servidora no ha estat mai una persona rencorosa. Fins i tot ha pecat de ser massa oblidadissa i de treure importància a les coses, fins al punt que amb poc temps ha set capaç d’esboçar un somriure al que les hi ha fetes passar més magres. I encara que això l’ha fet sentir a vegades com una estúpida, ha pensat que si en ella ja no hi restava dolor, era d’idiotes intentar transmetre que encara hi havia rancúnia. I és d’agraïr poder oblidar les coses amb certa “facilitat”…

Però potser ara ha descobert que això no és del tot cert, pot ser hi ha algú per qui guarda alguna mena de rancor i que la fa estar una mica a la defensiva i que li fa dir coses que ella preferiria no dir. Que la fa semblar una mica diferent de com és, més altiva, més orgullosa, quan la realitat és que l’entoveix, la doblega i la sensibilitza fins a límits insospitats.

Etiquetes de comentaris: pomes, reflexions

Si em permeteu, jo em desfogo.

No penso elogiar a la gent que es passa el dia parlant, de fet no ho soporto. I ara no m’estic referint a la típica (perquè ho he de dir, generalment són dones) que parla molt… nono. Sinó aquella amb qui hom no ha estat mai capaç de compartir un minut de silenci, aquella persona que t’atossiga i et machaca amb multitud de temàtiques, opinions, sentencies, relfexions, … generalment inútils.

Perquè és improbable (és un imposible suau), que pugui dir en un minut 100 coses inteligents, així que tot el que diu és paia, i saps què? Quan em trobo algú així desconecto, així de clar ho dic.

Que per cert, per on respiren? Que dubto que els quedi temps per agafar oxígen amb tan de monòleg.

Aquesta gent, el pitjor que se’ls pot fer és donar-los corda:

- Si perquè ahir vaig anar a comprar-me aquelles botes que ja tenia vistes, perquè en tinc unes de marrons i ara em faltaven les blaves i estaven de rebaixes, i he pensat que convinaven amb els pantalons texans que són aquells que vaig comprar fa un mes al zara, i que vaig portar a fer les bores perquè m’anaven llargs que la dependenta d’allà jo la conec, que es aquella que esta casada amb en Toti el de la copistería, i es la que em va recomanar de comprar-me les botes blaves que farien molt de conjunt, així que li vaig fer cas i…

- Deus estar contenta doncs.

- Ai! Si! No t’ho pots imaginar, tenia moltes ganes de tenir-les a les mans, fa molt que les observo a l’aparador i a més com que estan .. […]

Se'ls pot identificar molt bé, no més cal agafar un tren a les 6.50 del dematí, i allà destaquen molt, perquè mentre la resta de la gent está mig zombie intentant dormir, ells donen la tabarra.
Cop de mall als xerraires compulsius!

Etiquetes de comentaris: parlant la gent s'enten?, reflexions

Diuen que quan un s’enamora experimenta les sensacions més increíbles que els sentits poden captar. No avisen, però que darrera del pessigolleix inofensiu poden surgir les llàgrimes, que entregar no és garantia d’obtenir, i que pot resultar dolorós.

No ho fan perquè saben que malgrat tot, encara que siguin pocs dies, estàs a punt de viure a la glòria.

I s’obliden de l’amor perquè no erissa els pels del braç i no desperta tantes passions. Ignorants de que aquest últim omple més cors i que es del tot benevolent, perquè … qui no ha donat amor a canvi de res?

Fa falta temps per sentir amor, i només segons per enamorar-se, no és injust doncs, focalitzar l’admiració cap al segon, donar tant de valor allò que ha tardat tant poc en constituir-se?

Deriva això del poc que valorem el temps, el pas de les hores , de les setmanes?

Com podem ser capaços de donar-ho tot a algú que no ens ha donat res, i de no donar res a algú que ens ho dóna tot, vet aquí la gran injusticia.

Etiquetes de comentaris: amor, enamorats, filosofant de la vida, reflexions

Sempre em van marcar distàncies i vaig aprendre molt bé fins on havia d’arribar.
Ara que no vulguin escurçar-les, que no entenc de raons, que vaig amb on i amb off.

Que últimament només em funcionen les peces automàtiques i no em plantejo si es millor avançar que girar. Que sóc d’una gamma antiga, que no porto cafè, ni regals, ni bombons per convicció.

Només atenc a les instruccions programades per dur a terme tasques sencilles, no tinc intenció de pensar, no tinc intenció d’utlitzar aquell troç d’ànima que encara em queda darrera els botons i els cables.

Etiquetes de comentaris: ciencia ficció, escrits, reflexions

Sembla mentida... De quina mena de pasta estem fets els humans? Que si no patim, que si no plorem, que si les coses no ens fan vibrar, les menystenim i passem a cercar desesperadament quelcom que ho aconsegueixi. Alguns diuen que és " per sentir-se vius" .
Però cada vegada la insatisfacció és més gran…

Que no som capaços de disfrutar de la tranquilitat i la seguretat? És que no ens aporten res aquestes dues coses?

Per què quan som feliços i hem aconseguit allò que voliem ens angoixem per altres coses i titllem la nostra vida d’aburrida i monòtona?

Que ningú és capaç de revifar les brases, quan de cop sembla que s’apaguen? De trobar en el dia a dia els ingredients de la felicitat i assaborir-los sense ànsia.

Potser és que som del tot incapaços d’eternitzar res, i necessitem constants actualitzacions en la nostra existència.

Etiquetes de comentaris: escrits, reflexions

Se n’ha cansat de perseguir els somnis, que més tard es desfàn.
S’ha menjat la vida empaitant papallones, i no ha deixat mai d’escoltar-se el cor, que la guiada a través d’un camí de llumetes artificial.
No ha tingut qui li fes costat en aquest martiri d’orenetes batent les ales, en la búsqueda d’una engruna de felicitat.
S’ha quedat penjada en un forat, i per més que volta i volta no en surtirà llevat d’algunes estones que són plenes de paradís.
Nota que li fa figa el cor, que ha d’engrasar continuament, a causa d’una sobreproducció de bategs.
Ara va de dura, i vol imposar respecte, però va molt marcada d’afecte.
Però no frenarà les seves intencions inconcients, sap que pot fer tornar a sortir el sol.
Ara que se sent valenta, i que vol creure’s seu el món, s’imagina passejant-hi i veient la gent com rebenta d’enveja quan els mira.

Etiquetes de comentaris: reflexions