Se n’ha cansat de perseguir els somnis, que més tard es desfàn.
S’ha menjat la vida empaitant papallones, i no ha deixat mai d’escoltar-se el cor, que la guiada a través d’un camí de llumetes artificial.
No ha tingut qui li fes costat en aquest martiri d’orenetes batent les ales, en la búsqueda d’una engruna de felicitat.
S’ha quedat penjada en un forat, i per més que volta i volta no en surtirà llevat d’algunes estones que són plenes de paradís.
Nota que li fa figa el cor, que ha d’engrasar continuament, a causa d’una sobreproducció de bategs.
Ara va de dura, i vol imposar respecte, però va molt marcada d’afecte.
Però no frenarà les seves intencions inconcients, sap que pot fer tornar a sortir el sol.
Ara que se sent valenta, i que vol creure’s seu el món, s’imagina passejant-hi i veient la gent com rebenta d’enveja quan els mira.
Etiquetes de comentaris: reflexions
sentir-se fort és un primer pas
emma,
no només els somnis es desfan. A vegades penso que totes les coses meravelloses duren poc... Ho escric amb molts dubtes, potser és més una sensació que un pensament.
Sovint som les persones les que ens desfem rere els somnis... oh! i què bonic és imaginar. Una ciutat, una altra vida... imaginar és l'essència! L'esperança rau en la imaginació... o és la revés? ui,,, :P
Un blog molt profund Emma!!! Felicitats!=)