ALLS CUITS MAI COUEN

Etiquetes de comentaris: cinema, yo soy la jauni, youtube

Ella

Mani, m’estimes?

Doncs clar.

I com pots estar-ne segur?

Doncs no ho sé, però ho estic.

Pero jo també podria ser qualsevol altra.

No..

Per què no?

Perquè tu ets la millor.

La millor què?

Doncs la millor noia.

De totes les noies?

Doncs clar.

I com pots saber-ho?

Ho sé i prou.

T’ho sembla

D’acord, m’ho sembla.

Ho veus.

El què?

Que no n’estás segur.

Escolta, que t’has tornat boja o què?

I si mai m’haguéssis conegut?

Llvors què?

Que ara li estaries explicant això a una altra.

No fa falta que ho diguis si no vols escoltar-ho.

No vull escoltar res, vull saber què sents.

Molt bé… Sento … sento que tú ets la millor.

Els teus sentiments. Quins són els teus sentimens?

Doncs jo.... el cor.

I que et diu? : "Oh Mani, és aquella d'allà!?
Exacte.

I tu li dius: Vale, moltes gràcies per la informació, fins la pròxima, adéu!?

Exacte.

I tu fas tot el que et dicta el teu cor?

Bé, ell no diu res, que sé jo!... Simplement, sent.

I ara que sent?

Sent que hi ha algú que s'entesta en fer preguntes estúpides!

Oh va... No m'estàs prenent seriosament.

Lola, però què et passa? Què estàs pensant en deixar-me?

Mmm, no ho sé. Em sembla que ho he de decidir.

Ell

Lola?

Mm?

Si de cop i volta morís, tu que faries?

No et deixaria morir.

Bé, si estigués malalt y sense possibilitat de salvació?

Jo en trobaria una.

Oooh, contesta d'una vegada. Estic en coma i el metge em dona un dia de vida.

Et portaria al mar i et posaria dintre l'aigua: terapia de xoc.

D'acord, però i si em morís de totes maneres?

Pfff, que vols que et digui?

Digues el que et sembli.

Et portaria a una illa i tiraria les teves cendres al vent.

I després?

I jo que sé! Quina pregunta més tonta.

Jo si que ho sé. Després m'oblidaries.

Mai.

Si, itan que si. O no podries seguir vivint. Les primeres semanes estaries molt trista, segurament. Això no és dolent. Tots estan molt afectats i la commoció és general. Tot resulta tan trist i els fas una pena horrorosa a tots. Però llavors pots demostrar-los lo forta que ets en realitat. Quina dona més estupenda, diràn llavors. Quin control que té i no es passa el dia plorant, ni es posa histèrica. I llavors apareixerà aquest noi tant simpàtic, el ulls verds, que resulta que és super sensible, que t'escolta dia rere dia i que es deixa portar on a tu et ve de gust. I li podràs explicar lo malament que et sents i que ara has de cuidar de tu mateixa, que no saps lo que faràs amb la teva vida i bla, bla, bla. Fins que per fi un dia acabaràs amb ell i m'oblidaràs.

Mani.

Què?

Doncs que encara no t'has mort.

Etiquetes de comentaris: cinema, lola, pelis

Després de passar tot el dia sota el sol treballant, arribaves a casa i et feies la bossa.

Et feies la bossa per anar al gimnàs a donar cops a un sac de boxa.

Pantalons curts, guants i un bucal.

Patades, cops de puny i gotes de suor esverades.

D’altres guarnits com tu també jugant.

Jo també hauria de buscar una manera de descarregar la tensió que acumulo durant el dia. Un sac em sembla una bona idea.

Abans el veia un esport violent, ara el veig gratificant i terapèutic. (El yoga no fa per mi)

Candela, a mi també em va la canya. ;)

PD1: Ahir vaig anar a veure 300. No em va agradar.

PD2: L'Emma V. va penjar un post al Blog de la Uni recordant-nos que ja té un any!

Etiquetes de comentaris: 300, boxa, cinema, lethal industrials

Avui he vist “El diario de Noah”. (The notebook)

No és cap novetat cinematogràfica, però encara no l’havia vist, i me’n havien parlat força bé.

La película reflexa moltes coses, i culmina amb un concepte que encara se’m fa difícil creure que existeix: “l’amor etern” o almenys l’amor en el grau en que el viuen els protagonistes al final dels seus dies.

Potser hi ha algú que ens ha marcat i per qui seriem capaços de llençar-ho tot per la borda. La nostra vida actual, la comoditat, les obligacions, les promeses.

Potser existeix quelcom de màgic que podria prolongar-se tota la vida. Allò sentimental que ens aparagués cada cop que aquells ulls ens miren.

I seriem capaços de trencar amb tot mitjançant un acte egoista i de propi plaer...

Ho deixaries tot si poguessis reconèixer l’amor de la teva vida?

Podeu fer comentaris, però no hi ha cap ciència que dictamini els afers del cor.

Etiquetes de comentaris: amor, cinema, diario de noa, notebook

De les mans de Giuseppe Tornatore director també de la coneguda pel•lícula Malena, la meva pel•lícula preferida: Cinema Paradiso.

Perquè us parlo d’aquesta pel•lícula? Perquè em ve de gust i perquè té una màgia excepcional per mi.

Amb un marcat to autobiogràfic, el director deixa constància dels dies de la seva infància en un poble de Sicília, en una època en que el cinema era el passatemps corrent de la gent.

El protagonista, un director de cinema, rep una trucada que el posa al corrent de la mort d’Alfredo, el projeccionista del cinema que frecuentava, al qual estimava com una pare i del que havia après de l’art del cinema.

Totto, el protagonista fet nen, ens fa volar per un poble amb personatges encantadors que fan vida al voltant del cinema. Un incendi al cinema deixa sec a
Alfredo i des d’aleshores Totto ha de portar el timó de les projeccions.
És en aquesta època que coneix una noia a la qual li fa la cort i que deixarà petjada en la seua memòria

La pel•lícula deixa un bon sabor de boca als nostàlgics incurables i amants del bon cinema en general.

Tocades per Yo-Yo Ma de Ennio Morricone, i pertanyents a la banda sonora de la pel·lícula:

Nostalgia



Looking for you



A més a més Nostalgia a Munich:



---> A destacar l'escena en que ell espera nit rere nit sota el balcó d'ella esperant que accedeixi a sortir amb ell.

I també l'escena dels petons que l'he poguda trobar al youtube:

Etiquetes de comentaris: cinema, cinema paradiso, pelis