Cuando el reto supera al sujeto
1 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 16 de gener 2006 @ les 9:44 p. m..
No heu tingut ganes a vegades de engegar-ho tot a pastar fang? De llençar-ho per la borda? De fer “borron y cuenta nueva”?
I és que la esperança té un límit, fins i tot la il·lusió té un límit.
Quan dones i dones i al final no reps res, i això es pot aplicar a moltíssimes coses, relacions, feina, “estudis”...
No hi ha res més decepcionant com veure hores de feina que no donen el seu fruit.
Amb l’examen al davant he recordat allò que sempre em diuen “Llegeix-lo tot de dalt a baix i comença per allò que sàpigues fer”. Doncs mai havia caigut en la possibilitat de no trobar allò que sabia fer. De quedar-me “empanada” mirant els enunciats i dir-me a mi mateixa: Emma, què és allò què saps fer de tota aquesta parrafada? Res? No, res no, però ara mateix no se’m acut ...
En fi, una altre punxa que se’m clava al peu i m’impedeix caminar per unes hores, però la propera ja no farà tan de mal, doncs m’estic immunitzant.
Agafar-s’ho amb més tranquil·litat, però sense pesimonia és la conclusió de la reflexió d’avui. Donar el màxim de tu mateix però sense passar-se. I si així no va bé, retirar-se.
Però no em podré dir mai que no ho vaig intentar. :)!
I és que la esperança té un límit, fins i tot la il·lusió té un límit.
Quan dones i dones i al final no reps res, i això es pot aplicar a moltíssimes coses, relacions, feina, “estudis”...
No hi ha res més decepcionant com veure hores de feina que no donen el seu fruit.
Amb l’examen al davant he recordat allò que sempre em diuen “Llegeix-lo tot de dalt a baix i comença per allò que sàpigues fer”. Doncs mai havia caigut en la possibilitat de no trobar allò que sabia fer. De quedar-me “empanada” mirant els enunciats i dir-me a mi mateixa: Emma, què és allò què saps fer de tota aquesta parrafada? Res? No, res no, però ara mateix no se’m acut ...
En fi, una altre punxa que se’m clava al peu i m’impedeix caminar per unes hores, però la propera ja no farà tan de mal, doncs m’estic immunitzant.
Agafar-s’ho amb més tranquil·litat, però sense pesimonia és la conclusió de la reflexió d’avui. Donar el màxim de tu mateix però sense passar-se. I si així no va bé, retirar-se.
Però no em podré dir mai que no ho vaig intentar. :)!
PD. Aquí teniu aquesta foto, així es com hauria de ser la vida.
Hola,Emma! és el primer cop que entro al teu blog i he estat fent un cop d'ull, i m'ha agradat el que he vist, sobretot el post sobre Betty Davis Eyes..aiiiiii..tb és una de les meves cançons, tant l'original de Kim Karnes com la versió de la Bonnie Tyler :) I en relació al teu post d'avui..qui no ha tingut ganes de deixar-ho tot i marxar correns lluny, molt lluny, alguna vegada? Un petonàs i m'aniré passant!!