Els Devastadors
0 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 07 de gener 2006 @ les 10:17 p. m..
Uns metres més enllà de la casa, l'hàlit suau del capvespre m'empenyi els cabells, ara ja blancs, que en el seu dia, foscos i forts, havien estat amanyagats per unes mans de guerrer ardit. Bé sabia que la imatge d'aquell home restaria present cada un dels dies que em quedaven de vida, com havia succeït fins aleshores, perquè en tots aquells anys no havia pogut oblidar ni el més petit detall d'aquella mirada.
Restava immòbil, i fou la basarda davant la nit la que em féu abandonar aquell promontori abocat al mar i tornar a casa.
Gairebé no havia tret mai els peus de Cefalú, un poble de la costa de Sicília on residia la meva familia des de feia molts anys. Cefalú resguardava al seu interior una bella catedral construïda en temps dels normands. El contrast del mar i la roca feia d'aquell poble un indret captivador, dotat de l'hegemonia dels seus matisos.
L'edat que jo tenia en aquell moment m'impedeix recordar amb exactitud alguns afers que vàrem viure tota la nostra gent, d'altra banda hi ha coses, moments, que recordo amb plena nitidesa.
Pere el Gran havia estat recentment coronat en un poble d'Aragó, casat amb la filla del nostre rei difunt es disposava, segons deien les veus, a recuperar Sicília de mans de Carles d'Anjou, a qui el papat de Roma havia atorgat l'illa.
Recordo els moments que vàrem passar de tensió al poble, sense saber ben bé que passava i amb la incertitud d'un futu pròxim. La presència francessa ens tenia ressentits; dintre nostre residia impacient la còlera. En alguns indrets com ara Palerm, hi hagué revoltes per part dels nadius.
Qui eren aquells homes que desembarcaven a Tràpani, i que arribaven al poble demanant-nos menjar i allotjament? Moltes eren les històries que n'havia sentit: arribaven de nit a les ciutats, quant tothom dormia, en el moment més profund del somni de cadascú. Sequeig, matança. Una paor terrible em recorria el cos només pensar la classe de gent que eren, els pocs escrúpols que tenien. Personatges ferotges amb instints animals, sense ètica.
I per què venien ara a la nostra terra? Cobdícia? Volien dominar el comerç mediterrani. Ara però, calia doncs que tots nosaltres, amb resignació evident, ens poséssim a la seva disposició i que els homes treballessin dur la terra; un tracte benevolent per part nostra que ni de bon tros els era merescut.
Ja portaven asseguts al poble uns quants messos, quan una nit, mentre tornava els ulls a les estrelles, vaig observar una foguera, situada no gaire més enllà de mi. Un grup de guerrers bevien vi i reien com folls; no sé pas encara què els feia embogir d'aquella manera, potser ho féu el vi de la nostra terra, que de ben segur que els plaïa.
Semblaven forts, i vestien robes curtes i avarques de cuir; en un racó al costat de la foguera hi havia unes quantes llances i espases.
- Què hi fa una noia tan maca aquí, a la foscor? -l'esglai em deturà un crit, ell però em tapà la boca amb la mà aspra i gruixuda-. A parer meu hauries de tornar com més aviat millor a casa.
I s'allunyà...L'home de cabellera rossa i indumentària guerrera s'allunyà? No m'ho acabava de creure... No eren aquests els homes a qui tant agradaven les dones? Per quin motiu m'havia deixat marxar d'aquella manera? Per què no m'havia rebatut contra els seu pit i fet qui sap què...
L'endemà vaig tornar al mateix indret, volia que aquelles escapades amb disset anys a la nit fossin un ritual per indagar el màxim d'aquell guerrer. Per sorpresa o potser innocència meva, tot i que aquella vegada havia anat molt més amb compte, em sorprengué el guerrer per l'esquena i em besà als llavis que restaren units als seus.
Hores, dies, mesos, anys que es feien poc per a nosaltres, vells amants sorgits del no res, que estaven mesos sense veuren's a causa de constants lluites amb poblats veïns que encara eren assetjats pels francesos. Però ell sempre tornava a casa dient-me amb alegria i un fort orgull:
- Blanca, els hem vençut a tots! No n'ha quedat cap de viu!
Només en aquell moment m'adonava de tot el que significava per a ell ser un almogàver, vingut de les terres de l'Ebre; no complia tan sols un servei reial, eren infinites coses més que això. Durant aquells anys, però, els almogàvers s'havien acomodat en les nostres terres, formant famílies amb noies sicilianes, motiu de gelosia entre els barons de la terra, que a parer meu no eren ni la meitat d'atrectius que els guerrers. Aquests havien adquirit els nostres costums i molts somiaven ja, un sepeli en algun racó de l'illa.
Fou per això que em sorprengué tant la cirda cap a les terres de Bizanci. Després de tants anys entre nosaltres, els almogàvers partirien amb llurs fills i dones a foragitar turcs. Havia doncs d'abandonar jo aquella terra? La magnífica cala de sorra de Cefalú, la gent que m'envoltava, la meva família, ho havia de deixar tot per acompanyar l'intrèpid a terres desconegudes?
Els ulls se'm negaven de llàgrimes, massa ardor persistia encara entre nosaltres, massa curt que se'ns havia fet el trajecte, massa dies que em faltaven per a completar la vida. Però una vida que fora d'aquell paratge no tenia cap mena de sentit.
Després d'un llarg viatge cap a Messina, que se'm féu etern, m'havia d'acomiadar d'ell i així ho vaig fer. Munions de galeres i naus amb grans estandards amb les quatre barres eren ja preparades per a salpar. I tots aquells homes, milers que n'eren, tots preparats per a ser premiats amb la més merescuda distinció.
Em vaig acomiadar amb una immensa abraçada del guerrer coratjós i valent. Apartà la mirada, no entengué per què no l'acompanyava en la seva travessia.
Mirava a la llunyania, com es movien els rems de les galeres, i sortien de port totes aquelles nauns en direcció cap a l'horitzó.
(2003, Emma)
0 Respostes “Els Devastadors”
Publica un comentari a l'entrada