Resignació...
3 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 05 de gener 2006 @ les 8:06 p. m..
Quan et sents atret per alguna persona pots fer diferents coses:
- La primera, és no fer res, això sol ser improductiu si la altra persona ni tan sols sap que existeixes, i pot ser lent si sí que sap que existeixes. Perquè llavors resulta que tu esperes que sigui ‘’ell’’ qui doni la primera passa... i això és sovint difícil ja que s’hauria ell també de sentir atret per tu i formes part dels millons de persones que hi ha al món en què ell es podria haver fixat, la meitat (sector noies) si suposem inicialment que ell no és de l’altra borera...
- La segona, és la subtilesa, mostrar-li la mà amb un carmel i provar a veure si l’agafa. M’explicaré millor: és tracta de deixar anar frases recurrents que tots tenim en ment per veure quina és la seva reacció. Si es tracta d’una persona transparent aquest mètode és molt bo ja que per fi podrem saber si està interessat en nosaltres, i podrem ‘’atacar’’ o forçar la situació perquè es produeixin esdeveniments... Si es tracta d’un noi: tímid, vergonyós, insincer, aparellat (penseu que no en sabem gairebé res d’ell), la cosa és complica i la nostra confusió creixerà...
- La tercera és posar la 5 del cotxe nou del Bond. Frases com, “què et sembla si quedem un dia per fer un café” ( típic), o bé “què fas algo aquesta tarda” (més típic), tot això introduït amb la frase “ahir em va semblar veure’t”. Llavors el noi pot fer dues coses: marxar corrents (doncs l’hem espantat), canviar de tema (si no sap el que vol), i acceptar. Dintre d’acceptar pot haver-hi la possibilitat (molt i molt remota, ja què parlem de nois ) de què el noi pensi que per fi ha fet una amistat!!
O bé què li pugi l’autoestima de cop, veient com algú s’ha fixat en ell i accedeixi a quedar amb nosaltres de bon grat.
Lo anterior és un exemple fàcil de la vida, que mostra que depèn de com actuem, depenent de com ens mostrem al gran públic arribarem a un lloc o un altre, s’ha de ser ràpid per no caure en el fracàs, però també s’ha de ser intel·ligent per fer en cada moment el que toca (post intel·ligència emocional)
I entre tantes opcions què escollim, ja hi tornem amb el dilema de sempre...
Resignació, sí, resignació...
- La primera, és no fer res, això sol ser improductiu si la altra persona ni tan sols sap que existeixes, i pot ser lent si sí que sap que existeixes. Perquè llavors resulta que tu esperes que sigui ‘’ell’’ qui doni la primera passa... i això és sovint difícil ja que s’hauria ell també de sentir atret per tu i formes part dels millons de persones que hi ha al món en què ell es podria haver fixat, la meitat (sector noies) si suposem inicialment que ell no és de l’altra borera...
- La segona, és la subtilesa, mostrar-li la mà amb un carmel i provar a veure si l’agafa. M’explicaré millor: és tracta de deixar anar frases recurrents que tots tenim en ment per veure quina és la seva reacció. Si es tracta d’una persona transparent aquest mètode és molt bo ja que per fi podrem saber si està interessat en nosaltres, i podrem ‘’atacar’’ o forçar la situació perquè es produeixin esdeveniments... Si es tracta d’un noi: tímid, vergonyós, insincer, aparellat (penseu que no en sabem gairebé res d’ell), la cosa és complica i la nostra confusió creixerà...
- La tercera és posar la 5 del cotxe nou del Bond. Frases com, “què et sembla si quedem un dia per fer un café” ( típic), o bé “què fas algo aquesta tarda” (més típic), tot això introduït amb la frase “ahir em va semblar veure’t”. Llavors el noi pot fer dues coses: marxar corrents (doncs l’hem espantat), canviar de tema (si no sap el que vol), i acceptar. Dintre d’acceptar pot haver-hi la possibilitat (molt i molt remota, ja què parlem de nois ) de què el noi pensi que per fi ha fet una amistat!!
O bé què li pugi l’autoestima de cop, veient com algú s’ha fixat en ell i accedeixi a quedar amb nosaltres de bon grat.
Lo anterior és un exemple fàcil de la vida, que mostra que depèn de com actuem, depenent de com ens mostrem al gran públic arribarem a un lloc o un altre, s’ha de ser ràpid per no caure en el fracàs, però també s’ha de ser intel·ligent per fer en cada moment el que toca (post intel·ligència emocional)
I entre tantes opcions què escollim, ja hi tornem amb el dilema de sempre...
Resignació, sí, resignació...
Massa tópics... i bons reis! :P
M'agrada la teva manera d'expressar-te. Però bé, no és el primer cop que t'ho dic.
Quan llegeixo aquestes reflexions que fas, em pregunto si és que estàs passant per alguna d'aquestes situacions. Consti, però, que si fos així seria natural... de fet els sorters/res (i els no tant solters/res també ;-) ) veiem sovint "coses" que ens atrauen, i ens fan somiar sobre una vida, evidentment, al costat d'algú...
Poder m'he d'esviat una mica del tema :P
PD: Creus de debò que pel fet de no posar el meu nom, deixaràs de saber qui sóc?
Anònim (o poder ja no tan anònim!)
..::..::..::..::..
No et resignis mai noia! Està clar que aquestes opcions són certes però crec que sempre s'ha de seguir el que un vol. Si les circumstàncies no són les edients o les necessàries, s'ha de lluitar per intentar canviar-les. Que hi hagi sort!
Et falta la 4a opció que és de l'agregar-se al msn! jajajaj