La fragilitat és allò que s'ha d'amagar bé per a que no et vencin. Sovint, alguns més que altres, ens mostrem amb massa transparència davant les persones, destapant sense adonar-nos els nostres defectes.
El gran públic, no ha de saber mai quins són els nostres punts febles, ni posar-los a l'abast l'arma que esguinzi el nostre ser.
Hom no és dur o fràgil, hem de partir que l'ésser está format per facetes dèbils i per tant profanables i d'altres més dures, intocables.
Allò que és fràgil, allò que es trenca no dóna seguretat. Sempre busquem la bona qualitat, ningú comprarà un objecte que no pugui utilitzar amb fiabilitat.
És per això que no hem de sucumbir al desig de mostrar-nos al complet. Per fort que es torni un vincle, per ganes de compartir que tinguem, mai hem de despullar la nostra ànima al cent per cent. Fer això, crea a la llarga un estat d'insatisfacció i de dubte, a ningú li agrada perdre la identitat i sentir-se vulnerable.
No es tracta doncs ( per a possibles mal-interpretacions) de esdevenir éssers intractables, orgullosos i sobervis, sinó de no caure en la temptació (i això sona molt bíblic!) de mostrar les nostres esquerdes, encara que en un primer moment això ens alleugi algun malestar.
No destapem l'última nina rusa...
PD. Segon post que faig. Per avui ja n'hi ha prou... Em mereixo una cervesa :)
El gran públic, no ha de saber mai quins són els nostres punts febles, ni posar-los a l'abast l'arma que esguinzi el nostre ser.
Hom no és dur o fràgil, hem de partir que l'ésser está format per facetes dèbils i per tant profanables i d'altres més dures, intocables.
Allò que és fràgil, allò que es trenca no dóna seguretat. Sempre busquem la bona qualitat, ningú comprarà un objecte que no pugui utilitzar amb fiabilitat.
És per això que no hem de sucumbir al desig de mostrar-nos al complet. Per fort que es torni un vincle, per ganes de compartir que tinguem, mai hem de despullar la nostra ànima al cent per cent. Fer això, crea a la llarga un estat d'insatisfacció i de dubte, a ningú li agrada perdre la identitat i sentir-se vulnerable.
No es tracta doncs ( per a possibles mal-interpretacions) de esdevenir éssers intractables, orgullosos i sobervis, sinó de no caure en la temptació (i això sona molt bíblic!) de mostrar les nostres esquerdes, encara que en un primer moment això ens alleugi algun malestar.
No destapem l'última nina rusa...
PD. Segon post que faig. Per avui ja n'hi ha prou... Em mereixo una cervesa :)
Etiquetes de comentaris: deliris mentals, escrits, fragilitat, vida
