La fragilitat és allò que s'ha d'amagar bé per a que no et vencin. Sovint, alguns més que altres, ens mostrem amb massa transparència davant les persones, destapant sense adonar-nos els nostres defectes.
El gran públic, no ha de saber mai quins són els nostres punts febles, ni posar-los a l'abast l'arma que esguinzi el nostre ser.
Hom no és dur o fràgil, hem de partir que l'ésser está format per facetes dèbils i per tant profanables i d'altres més dures, intocables.
Allò que és fràgil, allò que es trenca no dóna seguretat. Sempre busquem la bona qualitat, ningú comprarà un objecte que no pugui utilitzar amb fiabilitat.
És per això que no hem de sucumbir al desig de mostrar-nos al complet. Per fort que es torni un vincle, per ganes de compartir que tinguem, mai hem de despullar la nostra ànima al cent per cent. Fer això, crea a la llarga un estat d'insatisfacció i de dubte, a ningú li agrada perdre la identitat i sentir-se vulnerable.
No es tracta doncs ( per a possibles mal-interpretacions) de esdevenir éssers intractables, orgullosos i sobervis, sinó de no caure en la temptació (i això sona molt bíblic!) de mostrar les nostres esquerdes, encara que en un primer moment això ens alleugi algun malestar.
No destapem l'última nina rusa...
PD. Segon post que faig. Per avui ja n'hi ha prou... Em mereixo una cervesa :)
El gran públic, no ha de saber mai quins són els nostres punts febles, ni posar-los a l'abast l'arma que esguinzi el nostre ser.
Hom no és dur o fràgil, hem de partir que l'ésser está format per facetes dèbils i per tant profanables i d'altres més dures, intocables.
Allò que és fràgil, allò que es trenca no dóna seguretat. Sempre busquem la bona qualitat, ningú comprarà un objecte que no pugui utilitzar amb fiabilitat.
És per això que no hem de sucumbir al desig de mostrar-nos al complet. Per fort que es torni un vincle, per ganes de compartir que tinguem, mai hem de despullar la nostra ànima al cent per cent. Fer això, crea a la llarga un estat d'insatisfacció i de dubte, a ningú li agrada perdre la identitat i sentir-se vulnerable.
No es tracta doncs ( per a possibles mal-interpretacions) de esdevenir éssers intractables, orgullosos i sobervis, sinó de no caure en la temptació (i això sona molt bíblic!) de mostrar les nostres esquerdes, encara que en un primer moment això ens alleugi algun malestar.
No destapem l'última nina rusa...
PD. Segon post que faig. Per avui ja n'hi ha prou... Em mereixo una cervesa :)
Etiquetes de comentaris: deliris mentals, escrits, fragilitat, vida
una cervesa no.. et mereixes licor43+kontrol xD
dins una nina rusa hi ha una altre nina?
El que passa que com diu la peque, la nina russa més petita és la més maca...
Quin anàlisi, déu n'hi do! Suposo que el millor és trobar un equilibri, i mostrar-se fràgil o dur en funció del moment. Els extrems mai donen confiança.
Fer-se sempre la forta i no mostrar les esquerdes pot ser molt dolorós i perjudicial, perquè a vegades hi haurà qui repetidament et posarà el dit dins la ferida, doncs no sabrà que t'està fent mal.
És clar que també hi ha qui, coneixent-te les esquerdes, pot jugar amb tu, i fer-te'n també... hi ha gent amb molta mala llet.
Una abraçada!
i fins hi tot afegiria que quan ho has mostrat tot al 100% fins hi tot es deixa de ser algú interessant, plenament d'acord ^^ confiar és bo però sempre s'ha de tenir el propi racó personal.
Per cert.. repassant els posts he vist el de Batiscafo katiuskas, es una de les meves cançons preferides! i no n'havia vist el videoclip, ostres genial :_)
x cert... has sentit la versió d'eye in sky de la noa?
A vegades sento que la meva fragilitat màxima no és en mi sinó en les persones que estimo i a qui no puc suportar que els facin mal.
L'última nina russa mai és perfecta, però com és la més petita els seus defectes no es noten.
estic d'acord. Sempre ens hem de guardar una mica de nosaltres mateixos.
uish no stic d'acord pro iwalment crec q ningú t'acaba coneixent al 100%.
doncs jo no tinc por de mostrar-me tal com sóc, em dóna el mateix semblar fràgil o imperfecte. Encara que ningú mai ens coneixerà ens coneixem a nosaltres mateixos!
petonàs
De vegades ni ens coneixem prou bé a naltrus mateixos...
Acabo de descobrir el teu blog i et felicito doncs m'ha agradat la teva manera de fer!!
Tant que he clicat a lo del hurricane... Jjejeje
Una abraçada,
Tens molta raó. No hauria de ser així, però passa. Hi ha gent que veu els punts fràgils dels altres com si fossin llocs per on atacar-la. De totes formes també n'hi ha que te'ls respectaran, això és qüestió d'anar-ho trobant, pq hi ha moments que necessites algú amb qui recolzar-te.
doncs jo quan arribo a l'última nina russa sento satisfacció, les junto i em sento part d'un "tot"
saps peazo de bitxo? Mil vegades la fragilitat que la fredor i la hipocresia.
tu sempre m'has dit que amb mi smpre arriba un punt que em tanco, i em deies que tu m'oferies la mà. sisplau no canvïs i segueix mostrant com ets, es necessita a gent com tu.