Postejat per l' Alls cuits mai couen
el 30 de setembre 2007 @ les 10:37 p. m.. 
La dona invisible va entrar a l’habitació fosca, allà al costat d’uns mobles hi jeia un home de pell blanquinosa que duia una cigarreta entre els dits. Es va passar una bona estona observant-lo, el trobava atractiu. L’home tenia la mirada perduda i entre calada i calada s’afilava el bigoti.
No podia parar de mirar-lo! Es va asseure davant d’ell fins notar cadascuna de les seves respiracions, i contar el parpelleig dels seus ulls. La tremolor li arribava a la punta dels dits, que amb por, s’apropaven a tocar-lo. La pell la tenia suau com de cotó i feia una olor exquisita. Ell continuava amb la mirada perduda, fent figures de fum amb la cigarreta.
Va apropar els seus llavis a les seves comisures, les hi va besar, li va besar també les galtes, el coll i les orelles. I aquella mirada perduda va quedar negada per unes gotetes minúscules d’aigua, que s’evaporaven en el no-res d’aquella habitació.
La dona va sentir plaer i joia d’aquell ritual però també tristor al veure que l’home tansols era capaç d’irissar una mica la seva pell. L’home sentia el mateix plaer, però no la veia.
Esgotada de buscar resposta a l’estímul, la dona invisible va desaparèixer tal i com aparegué.
Etiquetes de comentaris: escrits, relats
Poca paciència també aquesta dona invisible! o no?
Potser aquesta dona invisible trobarà algun dia el seu fantasme, quan menys s'ho esperi...
pobra dona ... em sap un greu ... o no ??? ... salut
Jo sempre havia sentit que la dona invisible és qualsevol dona a partir dels cinquanta anys!
(Excepte les que han invertit la
seva vida en alguna cosa més que en agradar al sexe contrari...)
pot ser que la dona no fos tan invisible com es pensa
segur que trobarà algú que la vegi!
És una història maca i trista... com la pròpia sensació de la dona.
Segur que en algun moment hem sigut invisibles per algú... i algú per nosaltres!
Violeta
No el podia deixar de mirar!
T'hi fixes que la frase està marcada amb color violeta??? no és casualitat.