Que passaria si no poguéssim oblidar?
10 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 21 de gener 2007 @ les 8:14 p. m..
Avui endreçant l'habitació he recatat un escrit que vaig fer quan anava a l'institut per l'assignatura de filosofia, curiosament toca un tema que vaig comentar-li a en Pol fa uns dies.
"Sovint, quan ens succeeix algun afer important, el recordem amb molt d'entusiasme si esdevingúe un fet bonic o amb certa recança si no fou del tot agradable. El fet és però, que se'ns queda gravat, això vol dir, que qualsevol realitat que s'aproximi al record el desperta automàticament i és visualitzat al moment. Aquest mecanisme és grat, i ens pot arribar a proporcionar instants de felicitat si és un record agradable o de satisfacció personal.
Per el contrari, si la informació emmaguetzemada dins nostre és un record o vivència dolenta o amarga pot arribar a canviar el signe de la nostra vida. Depenent del cas, pot arribar a manifestar-se trascendentment en cada una de les nostres accions, de manera molt negativa. Pot influir fins al punt de canviar la nostra conducta. Si no poguéssim oblidar un amor passat, seriem totalment incaços de tornar a estimar o conviure amb una altra persona.
L'antídot per oblidar, és el temps. Aquest resulta menys o més llarg depenent de la importància que té el record sobre nosaltres i depenent també de la facilitat amb que hom oblida. Encara que no aconseguim oblidar del tot, si més no, podem allargar l'interval de temps amb el que recordem un fet concret. De tal manera, doncs, es pot passar de l'aparició diària i fins i tot constant d'un record, a només una aparició esporàdica i efímera, que en aquest cas, no tindria cap repercussió negativa.
Si no poguéssim oblidar, els records condicionarien la nostra vida tan o més que la nostra situació actual, per la qual cosa tothom viuria amb pors, tristeses perpètues i mals humors."
PD. Si potser és un pal, però era filosofia i ens haviem de fer l'olla mental.
"Sovint, quan ens succeeix algun afer important, el recordem amb molt d'entusiasme si esdevingúe un fet bonic o amb certa recança si no fou del tot agradable. El fet és però, que se'ns queda gravat, això vol dir, que qualsevol realitat que s'aproximi al record el desperta automàticament i és visualitzat al moment. Aquest mecanisme és grat, i ens pot arribar a proporcionar instants de felicitat si és un record agradable o de satisfacció personal.
Per el contrari, si la informació emmaguetzemada dins nostre és un record o vivència dolenta o amarga pot arribar a canviar el signe de la nostra vida. Depenent del cas, pot arribar a manifestar-se trascendentment en cada una de les nostres accions, de manera molt negativa. Pot influir fins al punt de canviar la nostra conducta. Si no poguéssim oblidar un amor passat, seriem totalment incaços de tornar a estimar o conviure amb una altra persona.
L'antídot per oblidar, és el temps. Aquest resulta menys o més llarg depenent de la importància que té el record sobre nosaltres i depenent també de la facilitat amb que hom oblida. Encara que no aconseguim oblidar del tot, si més no, podem allargar l'interval de temps amb el que recordem un fet concret. De tal manera, doncs, es pot passar de l'aparició diària i fins i tot constant d'un record, a només una aparició esporàdica i efímera, que en aquest cas, no tindria cap repercussió negativa.
Si no poguéssim oblidar, els records condicionarien la nostra vida tan o més que la nostra situació actual, per la qual cosa tothom viuria amb pors, tristeses perpètues i mals humors."
PD. Si potser és un pal, però era filosofia i ens haviem de fer l'olla mental.
Bé, per sort podem oblidar! sino vaja putada... estaria el mon ple d'amargats! eh... un moment! el mon ja està ple d'amargats... hmmm tant li fa, interessant la reflexió emma, good job ;)
emma,
a mi sempre m'ha agradat jugar a recordar. La turpitud del primer petó, maldestre i babós, absurd com un estornut..., aquell altre que no vaig rebre i em va trencar el cor... No estic gens d'acord amb això que cal esforçar-se en oblidar, alguns records són com volves de neu que no es volen fondre perquè el temps és fred i les estima (em sembla que la frase era així, ara no n'estic segur, els records no són perfectes).
quanta filosofia!
estic dacord si no poguessim oblidar seriem uns amargats, pero si no poguessim recordar, tampoc seriem feliços. En el terme mig esta la clau
Està clar que per poder viure s'ha de poder oblidar i s'ha de saber recordar, però com gairebé tot en aquesta vida no ho decidim nosaltres. El nostre cervell ens pot fer oblidar coses amb tanta força que no som ni conscients que hem viscut, o ens pot fer recordar amb tanta intensitat que sembla que no haguem viscut res més.
El terme mig és la clau, però no depèn de nosaltres.
Jo tinc molt mala memòria i em fa moltíssima ràbia ser així.
Hola:
Recordar forma part del nostre procés de aprenentatge, mitjançant el record sabem reaccionar de maneres diferents o millors davant de una mateixa situació o estimul.
uf, quin records amb la filo, jejeje...és clar, quan et trobes ficada en un mal moment, amb molts records que has d'oblidar no et creus que el temps ho acabi 'esborrant' tot...però es que es així.
Molt interessant el teu escrit.. oblidar, no oblidar.. si no has vist la peli "Olvídate de mi" et la recomano!!
Un petonàs,Emma!!
P.D: M'agrada molt com t'ha quedat el blog :)
El problema no és tant recordar allò bo o allò dolent sinó poder-ho recordar i aprendre'n lliçons.
Els qui no aprenen de la història estan condemnats a repetir-la (i si no que li diguin al Bush!)
Blog apuntat per seguir!
jo tinc un dubte/pregunta:
Si no poguessim oblidar, llavors perque beuriem? (de la frase bebo para olvidar)