ALLS CUITS MAI COUEN

Tot i que em resulta més sortir de copes on visc (per qüestions econòmiques) ahir al final em vaig engrescar per anar a Barcelona.
Per celebrar que haviem acabat exàmens i coses d’aquestes.
Vam anar a la razz, bailoteo, miradetes , i sinó digueu-li a la marina que va fer troballa d’un fòssil del cretaci i a més d’orígen francès!!!
El paio era un guaperes. Alt i de cabells rossos, si… però una mica passat i no de rosques, en fi… ( deixo explícitament escrit que no va passar res amb el francès)

A l’hora de tornar agafem el metro, jo només tinc una parada, de marina a arc de triomf i allà el tren i cap a casa. Però aquelles hores jo portava una son acumulada força considerable i anava fent dormides periòdiques durant el trajecte.
Dormo, em desperto i estic a Sant Adrià de Besós. Dormo, em desperto i estic a Ocata.
Dormo, em desperto i estic a Vilassar. Dormo, (Dormo? Però emma que fas? Que només et queda una parada!!!!) em desperto en un paratge desconegut, merda!!!
I jo que fardava de no haver-me adormit mai al tren i mira….

- Perdoni, a on estem? – fregant-me els ulls i dirigint-me al que tenia sentat al davant que encara estava en un estat més deplorable.
- Sant Andreu. – sense vocalitzar i treient-se les lleganyes.

A veure, Sant Andreu, Sant Andreu….. Llavaneres! Sóc una dona amb sort i només m’he passat una parada de llarg, baixo del tren com un llamp!
Un cop a l’andana miro a la dreta i no veig escales… miro a l’esquerra i tampoc. Se’m passa pel cap travesar pel mig de la via, però me’n desdic al imaginar-me dormida allà al mig en una d’aquestes dormides periòdiques que portava.

Buscant buscant trobo unes escales que em condueixen al costat oposat, via 2 direcció Mataró. FA UN FRED IMPRESSIONANT. I a més a més anava amb una faldilla de mides curtes i es clar…la gelor m’arrivaba a TOT arreu… entro dins l’estació no fos cas que l’endemà se’n trobessin dos d’emmes. Allà m’esperen els compatriotas, i companys de viatge, usuaris de la RENFE com jo i per tant víctimes.
Un home d’uns 60 anys amb gabardina (si gabardina… compris un abric siusplau, que no veu el fred que fa??), al costat un gambià amb gorro i auriculars, i al davant un paio de color vermell amb mostatxo i guants d’aquells que no tenen dits, un gorro, una bufanda, un abric plomat: aquest si que anava ben equipat…. I després jo, amb la meva mini i l’abric vermell i cruixint de dents.

- Hace frío. – Sentencia el gambià
Ens girem tots vers ell i ens el mirem amb cara de felicitar-lo per l’esforç mental que acaba de fer. Però acabem fent-li un si amb el cap.

Em trec un piti de la bossa (l’últim piti del paquet) i està trencat, me les arreglo per fumar-me’l.

- A que hora passa el tren? - Em pregunta el tio de la indumentària d’hivern.
- Poco, poco. – Li contesto fent-me la entesa.
“Que sé jo quan passa el tren, no sóc de llavaneres, és dissabte i això es RENFE, i sàpiga senyor que com que no té un jet esperant-lo a la porta de l’estació tant li és l’hora que li passi el tren perquè no té cap altre alternativa.”

Bé, m’acabo el piti malalt, i espero el tren amb els meus colegues, que trist acabar una nit esperant mitja hora un tren a una estació de mala mort i amb un fred de mil dimonis. Però m’ha servit per fer un post, veus…

PD. Felicitats, has arribat al final del post kilomètric, no et faré llegir més una cosa tant llarga, gràcies per la teva atenció i bona tarda.

Etiquetes de comentaris: festa, llavaneres, nit, razz, renfe