Postejat per l' Alls cuits mai couen
el 04 de març 2007 @ les 1:07 p. m.. 
Tinc el mòbil a sobre la taula, al costat de l’aigua de litre i mig que em puleixo en una tarda. Sona la melodía motorola i apareix el teu nom a la pantalla. Despenjo. Amb aquella veu simpàtica em dius d’anar a fer un cafè. M’encanta. No m’ho penso dues vegades. Quedem i se’m passen les hores volant. Em fas riure, m’expliques batalletes de guerra, i em dibuixes un somriure a la cara. Em sento genial. Tens el do de posar-me de bon humor. Ens imaginem d’aquí uns anys fent el mateix cafè, parlant d’altres temàtiques. Però amb el pas del temps tu sempre ets allà, sempre m’ho promets, i jo també t’ho dic. Els dos sabem que allò té quelcom especial.
El dia que et vaig conèixer vaig fer un judici precipitat de la teva persona, però no em va caldre gaire temps pera adonar-me que darrere l’aspecte d’home amb sex apple hi ha un cor inmens capacitat per crèixer en cada encontre.
I la tarda es transforma per donar pas a la nit. I entre cerveses i “cubates” ens fem protagonistes d’aquella pel·lícula de ballar. On tu ets un “gentleman” i jo la teva conciència perquè no prenguis mal. I així ens mengem les hores.
Som dos peixos al mar. Jo et buscava i tu m’has trobat.
Gràcies.
Etiquetes de comentaris: amics, dedicatòria, escrits, peixos
