Esta vez no me andaré con prisas. No voy a morderte de golpe, lo haré poco a poco, casi lamiendo, porque quiero que queden pedazos de ti intactos, inexplorados.
Tu sabor me llena tanto como para vivir mil años. Y todo se sucede en acordes ascendentes entre los segundos de tu ausencia. Es el tiempo mi gran amigo él que susurra; despacio, despacio, que muchos se lastimaron.
Y es ese saborear lento que me produce placeres largos, y desvivo por llegar a la cama, que si no te tengo, te sueño.
veo que te gustan las fresas, como a mí... entre esta vez y esa vez, la melodía de tus labios se ejercitó entre movimientos circulares que dibujaron espacios lascivos de sentimiento...
M'ha agradat el post! Cada dia sorprens més! Cuida't!
Ostres tu...aquest t'ha quedat optimista!(o no l'he entès) aquí hi ha gat encerrat!
Interessant, absolutament d'acord. Sobretot al principi, quan s'està començant, és important anar a poc a poc. Agafar-s'ho amb calma, però sense adormir-s'hi.
Les presses ja solen arribar amb els anys, desgraciadament (o afortunadament, a vegades).
ei vladi que parlo de les maduixes eh?? a més no vull adormir.me amb una maduixa a la boca... ui
ei vladi que parlo de les maduixes eh?? a més no vull adormir.me amb una maduixa a la boca... ui
És clar, "e", de maduixes parlava (o de maduixots de la nostra terra, que aviat començaran a florir;)